Per Rafael Vallbona
L’ascensió al ‘Kapelmur’ és una de les sensacions més emocionants que podeu tenir damunt la bici de carretera. Tot i que ara han arrenglerat les llambordes (fins fa uns anys eren autèntiques dents de serra), el pendent del 20%, l’estretor de la pista, els crits dels afeccionats que s’aboquen damunt les tanques de publicitat animant els corredors, les cameres de TV tancant el pla per mostrat als espectadors les cares de patiment dels ciclistes (si, si la KBC també emet la prova cicloturista), la munió de participants que fan un embut que només es pot superar a còpia de cridar (per que el que portes al davant sàpiga que véns tu enganxat a la cua del seu seient i que, si ha de posar peu a terra, ho faci apartat de la teva traçada) fan del quinzè mur dels setze que te l’edició d’enguany de la ‘Ronde van Vlanderen’ (la Volta a Flandes), un dels moments més màgics de la temporada de ciclisme professional.
Però aquest riu d’emocions està reservat exclusivament als pros, ca! Els cicloturistes també podem sentir el mateix que senten els Tom Boonen, Paolo Bettini, Pete van Petegen, Joan Antoni Flecha i altres classicòmans.
El dia abans que ells corrin pels estrets camins i carreteres flamenques en la que és la segona cursa més antiga de la història del ciclisme després de la Tilf-Bastonge-Tilf, 15.000 ciloturistes d’arreu del món ens llencem a una de les aventures més excitants de la temporada. Igual que als pros, els murs, les llambordes afilades, el públic cridaner i bevedor de cervesa, el vent glaçat, la pluja potser, la tele i la recta de meta a Ninove que tantes vegades hem vist des del sofà de casa, ens esperen. Voleu saber el que se sent? Doncs hi heu d’anar.
La ‘Ronde’ es corre el dissabte dia 7 d’abril. HI ha tres recorreguts: 256 kms, igual que els pros, entre la Grande Place de Bruges (una de les places més maques d’Europa) i Ninove. El segon recorregut te 150 kms i comença i acaba a Ninove. Us estalvieu les llargues rectes a tocar de l’Atlàntic i les ratxes de vent de cara, però de murs no us en estalvieu ni un. El tercer recorregut te 75 kms i puja set murs. L’arribada és la mateixa per a tothom. La RvV no és una cursa en si mateixa. No hi ha temps ni classificacions. Cadascú surt quan vol dins un marge horari i només s’ha de segellar a tres controls per rebre el diploma. El millor és sortir ben aviat per no trobar molt de trànsit als murs. La inscripció és molt barata (12€) i inclou tres avituallaments. Si es vol medalla i samarreta es paga a banda. I a l’arribada...uf, el millor ambient del món en una cara gegant plena de salsitxes, cervesa i teles on es projecten vídeos de les curses d’altres anys.
A la web http://www.sport.be/cycling/rondevanvlaanderen/2007/fr/ hi trobareu tota la info de la prova. L’organització és d’una empresa al marge de la cursa oficial, però des de la web http://www.rvv.be/ també hi accedireu. Allà també hi ha els perfils dels murs i tota la informació sobre el recorregut de la cursa.
Per anar a Flandes el més barat és Ryanair (http://www.ryanair.com/) des de Girona fins a Charleroi. Un cop allà es pot llogar un cotxe i conduir una seixantena de quilòmetres fins a Aalst, on hi ha hotels prou confortables i a bon preu, però cal reservar cambra aviat.
La Ronde Van Vlanderen està integrada dins la UCI Golden Bike, la copa del món de cicloturisme on també hi ha la Quebrantahuesos. Si aneu a http://www.ucigoldenbike.com/ trobareu la informació sobre el circuit. Si feu tres proves us donen el diploma UCI firmat pel president i el maillot amb el logo de la federació internacional i l’arc de Sant Martí que us acredita com a un dels guanyadors.
I la setmana següent de la RvV hi ha l’Amstel Gold Race, una altra clàssica que es corre el dia abans dels pros. Es fa a tocar de Masstrich, a Holanda i l’organització és de gran luxe. Allà no hi ha llambordes, però de murs no en vulgueu tants. I el final, dalt d’un mur de més d’un quilòmetre és terrorífic. I cada dos anys la París Roubaix i la Milan Sanremo (toca l’any vinent les dues).
El dia que correu una clàssica us enganxareu com m’ha passat a mi a aquesta mena de curses, autèntic esperit del ciclisme de sempre.
L’ascensió al ‘Kapelmur’ és una de les sensacions més emocionants que podeu tenir damunt la bici de carretera. Tot i que ara han arrenglerat les llambordes (fins fa uns anys eren autèntiques dents de serra), el pendent del 20%, l’estretor de la pista, els crits dels afeccionats que s’aboquen damunt les tanques de publicitat animant els corredors, les cameres de TV tancant el pla per mostrat als espectadors les cares de patiment dels ciclistes (si, si la KBC també emet la prova cicloturista), la munió de participants que fan un embut que només es pot superar a còpia de cridar (per que el que portes al davant sàpiga que véns tu enganxat a la cua del seu seient i que, si ha de posar peu a terra, ho faci apartat de la teva traçada) fan del quinzè mur dels setze que te l’edició d’enguany de la ‘Ronde van Vlanderen’ (la Volta a Flandes), un dels moments més màgics de la temporada de ciclisme professional.
Però aquest riu d’emocions està reservat exclusivament als pros, ca! Els cicloturistes també podem sentir el mateix que senten els Tom Boonen, Paolo Bettini, Pete van Petegen, Joan Antoni Flecha i altres classicòmans.
El dia abans que ells corrin pels estrets camins i carreteres flamenques en la que és la segona cursa més antiga de la història del ciclisme després de la Tilf-Bastonge-Tilf, 15.000 ciloturistes d’arreu del món ens llencem a una de les aventures més excitants de la temporada. Igual que als pros, els murs, les llambordes afilades, el públic cridaner i bevedor de cervesa, el vent glaçat, la pluja potser, la tele i la recta de meta a Ninove que tantes vegades hem vist des del sofà de casa, ens esperen. Voleu saber el que se sent? Doncs hi heu d’anar.
La ‘Ronde’ es corre el dissabte dia 7 d’abril. HI ha tres recorreguts: 256 kms, igual que els pros, entre la Grande Place de Bruges (una de les places més maques d’Europa) i Ninove. El segon recorregut te 150 kms i comença i acaba a Ninove. Us estalvieu les llargues rectes a tocar de l’Atlàntic i les ratxes de vent de cara, però de murs no us en estalvieu ni un. El tercer recorregut te 75 kms i puja set murs. L’arribada és la mateixa per a tothom. La RvV no és una cursa en si mateixa. No hi ha temps ni classificacions. Cadascú surt quan vol dins un marge horari i només s’ha de segellar a tres controls per rebre el diploma. El millor és sortir ben aviat per no trobar molt de trànsit als murs. La inscripció és molt barata (12€) i inclou tres avituallaments. Si es vol medalla i samarreta es paga a banda. I a l’arribada...uf, el millor ambient del món en una cara gegant plena de salsitxes, cervesa i teles on es projecten vídeos de les curses d’altres anys.
A la web http://www.sport.be/cycling/rondevanvlaanderen/2007/fr/ hi trobareu tota la info de la prova. L’organització és d’una empresa al marge de la cursa oficial, però des de la web http://www.rvv.be/ també hi accedireu. Allà també hi ha els perfils dels murs i tota la informació sobre el recorregut de la cursa.
Per anar a Flandes el més barat és Ryanair (http://www.ryanair.com/) des de Girona fins a Charleroi. Un cop allà es pot llogar un cotxe i conduir una seixantena de quilòmetres fins a Aalst, on hi ha hotels prou confortables i a bon preu, però cal reservar cambra aviat.
La Ronde Van Vlanderen està integrada dins la UCI Golden Bike, la copa del món de cicloturisme on també hi ha la Quebrantahuesos. Si aneu a http://www.ucigoldenbike.com/ trobareu la informació sobre el circuit. Si feu tres proves us donen el diploma UCI firmat pel president i el maillot amb el logo de la federació internacional i l’arc de Sant Martí que us acredita com a un dels guanyadors.
I la setmana següent de la RvV hi ha l’Amstel Gold Race, una altra clàssica que es corre el dia abans dels pros. Es fa a tocar de Masstrich, a Holanda i l’organització és de gran luxe. Allà no hi ha llambordes, però de murs no en vulgueu tants. I el final, dalt d’un mur de més d’un quilòmetre és terrorífic. I cada dos anys la París Roubaix i la Milan Sanremo (toca l’any vinent les dues).
El dia que correu una clàssica us enganxareu com m’ha passat a mi a aquesta mena de curses, autèntic esperit del ciclisme de sempre.
1 comentario:
Excelente narración, vivida desde dentro de la prueba. Y también excelente y precisa información que nos facilita la labor de algo tan accesorio como insalvable: la pestosa intendencia. Llegar, alojarse, avituallarse y la vuelta a casa, puede convertirse en una inolvidable pesadilla si no vas bien documentado.
No sé si algún día participaré en una clásica, quizás cuando me jubile. De ser así, me gustaría ir a La Milán San Remo.
Publicar un comentario