domingo, 24 de agosto de 2008

Super-Jota corona Santa Fe

Avui hem fet una sortideta ligth a Sta. Fe, a les set i mitcha ens hem juntat tres routiers, Miguel, Jota i Jo amb l´intençió de pujar a la muntanya sagrada, la máxima dificultat que tenim més a prop.El día estava amenaçador, quan ens apropavem cap el destí, es veia de lluny uns nubarrons que tapaven practicament tot el cim, peró a mida que s´axecave el día s´anave obrin sense arrivar a obrirse del tot.Començan l´ascenció,ens han passat tres ciclistes que anaven al mateix destí, anaven amb un ritme superior al nostre, nosaltres seguin al ritme ligth marcat per donar anims al nostre super-jota, que no sabiem com respondría a la dificultat, pim... pam, pim... i cap amunt, pasades les pimeres curves en Jota ens diu que anem al nostre ritme i que Ell ja arrivaría al seu pas, en Miguel prefereix fer-li costat i Jo i fet la meva pujada amb l´intençió de agafar al trio que ens havia avançat al inici per animarme una mica la pujada, els hi donat caça just avans d´arrivar al tunel, quan hi arrivat a la seva alçada i descansat una mica darrera recuperan-me una mica, peró aixó de caçar dona moral i em trobave amb ganes de tirar d´ells hi m´hi posat devant marcan el ritme, s´han enganxat a roda i a uns tres kilómetres de coronar un d´ells ha fet un canvi de ritme fort amb l´intençio de despenxarnos al reste i aqui a començat la batalla per coronar, el ritme era fortissim i sabía que no es mantindria tanta estona aixi, despres de tans kilómetres pujant el dessgat es notable, quan a afluixat una mica hi tornat a posarme devant tornan a fer un canvi de ritme que no han pogut respodre i s´han quedat, al arrivar al restaurant ens hem retrobat i hem fet la butifarra amb secas esperan que arrivesin en Miguel i Super-Jota, que quan ha arrivat tenía una cara de satisfaçió que semblave un nen, duxat en suor,i super motivat per haver superat el cim, Bravo Super-Jota has demostrat la teva capacitat de patiment, aquesta ascenció et donará confiança per les properes pujades, ara prohibit encendre el puret, que aixó no es bó, respira fondo els aires del montseny que això es la millor vitamina.La tornada li fet amb dos joves rodadors rodadors de mataró, Miguel m´ha dit que no tenien presa i que marxes amb ells,sense esperar a que esmorçesin, es faria massa tard per a mi.Aquets tenien intençió de fer la pujada al Turó i baixar per la costa i mosqueroles, que no pases tan fret, queda mes proteixit del vent per els arbres, avans d´arrivar al desvio han decidit no pujar al Turo, i tirar cap avall,A les primeres curves ,punxada d´un d´ells, que fotut es punxar quan baixes fort, per sort ha sigut de darrera, continuem baixan a sac, es fantastic baixar quan coneixes el terreny, anavem com a motos, inclus un cotxe que ens anave devant ens molestave i li hem fotut una passada ya passat Mosqueroles.La tornada a sac amb el vent a favor, saltan al maresme per el bordoi i gaudin d´un autentic día de ciclisme, que m´anira mol bé com entreno per la meva propera cita del día 30, la marxa de la pallaresa, s´ha d´estar preparat per fer Or, que es el meu objectiu.Fins a la propera citai esperan que aviat ens retrovem...
ENDEVANT I FORÇA ROUTIERS.

J.Porta

domingo, 10 de agosto de 2008

El regreso de Alfonso


Hoy 10 de agosto hemos matado el gusanillo con una salida del grupo de las light o salida canapé.
A estas alturas de la temporada, cubiertas con más o menos fortuna todas las aspiraciones ciclísticas, algunas de ultimísima hora como la Pesarrodona de Guillermo, o la victoria del “elefantino Pantani” en un mano a mano sobre “el caníbal” (espero que una vez conseguido no pierdas el interés, yo prometo seguir poniéndotelo dificil), y una vez que han vuelto a su cauce las aguas que la penúltima incontinencia de “E.T.” se encarga de agitar, tocaba algo apetecible a todos los paladares y ligerito de digerir.
La propuesta: Estiramientos hasta Sant Pol, calentamiento entre frondosos y tranquilos parajes de la cordillera litoral, antes de afrontar la dificultad del día, El Collsacreu; para después de un placentero descenso hasta Sant Celoni, cubrir los kilómetros basura (sólo han servido para incrementar la cuenta del “cuenta”), por Sant Antoni de Vilamajor hasta llegar a Cardedeu donde se iba a plantear la última batalla. El Collet.
Pero vayamos por parte, El Collsacreu; prueba de lo confortable que hasta entonces había sido la salida, es que las hostilidades se han roto nada más pisar el primer metro del puerto. Por delante Guillermo, Jaume B. y Alfonso han sacado cincuenta metros que por el ritmo propuesto querían hacer valer. Por detrás, Joan y Alberto se acoplaban al ritmo que querían mantener, y entre medias, un servidor ajustando también la calculadora. No me ha dado tiempo, porque Kim me ha adelantado con un fulgurante hachazo que le ha servido para enlazar con los fugados unos instantes antes de quedarse clavado. Lo cierto es que hasta entonces él era el único que había intentado endurecer la jornada marcándose varios solos, pero a principio de puerto y con los fieras que había era difícil que prosperase su intento. Bueno quizás en un arrebato de genialidad se ha querido autoeliminar, vete tú a saber. Poco a poco he ido prosperando hasta alcanzar al trio, mejor dicho, al duo, por que en ese momento Guillermo estaba alejándose de Alfonso y Jaume, lo que me ha obligado a ir a buscarlo. Una vez alcanzado, he intentado marcar un ritmo algo más fuerte por si se quedaba, pero ya sabía que sería inútil. Guillermo está bien y para demostrarlo me ha ganado el larguiiiiiísimo sprint de la cima.
A escasos metros ha llegado Alfonso, que éste si que quería robarnos la cartera. Después, Jaume, Kim, Joan y Alberto.
El Collet lo hemos afrontado como siempre: mintiendo. Ya nadie se lo cree. Vamos a subir piano piano, y a la que miras, vas a 25 por hora y preparándote para echar el resto en el sprint. Y aquí, el gran especialista, con todos los respetos para los aspirantes, en llevarse la gloria sin dar un palo al agua no es otro que Alfonso.
Cuanto mas duro y disputado sea el sprint más fácil aparece él en el último momento
para ganar. El de hoy ha sido algo apoteósico. Chapeau!

Ché pibe, que bueno que viniste.

lunes, 4 de agosto de 2008

Jordi vs Oscar y la canción del verano


Ahir diumenge, mentre rodàvem com posseits a velocotats de vertigen em va venir al cap una cançó. Diu així "No estamos locos/ sabemos lo que queremos/ vivir la vida/ igual que si fuera un sueño". I la versió que em venia al cap era quelcom com "Estamos locos/ no sabemos lo que queremos/ nos va la vida/ pedalear que esto no es un sueño".L'exemple clar de la transformació de la cançó va ser a l'altura de Sant Celoni, amb una brisa d'aire a favor, rodant enfilat a 50km/h, quan aixecàvem el peu i reduíem a uns 38 semblava que anessim relaxats. M'agrada aquesta sensació de rodar ràpid, veure que vas al límit, encara que després a la pujada de Riells no arrii ni endarrera. Les cames inflades i la falta de mentalització per pujar es van combinar per què em rendís a la primera rampa. Ara, ja li deia al Quim fa uns dies al blog; que bé que es veu la batalla des de darrera.Tot i la pallisa, la companyia va ajudar a fer-la més portable. Vam sortir 9 ciclistes i ens vam anar tornant en grups de ressagats, escapats i pilot. Així que em sembla recordar que no hi va haver ningú que es quedés sol en cap moment. El desé ciclista va ser la calor. Companya incansable i que no falta mai a la cita durant els mesos d'estiu. La seva amiga la humitat i la xafogor també van fer acte de presencia, i així cada cop que ens vam aturar en un semàfor de la nacional podíem notar una bona bufetada i com els braços començaven a regalimar de suor.
totes les sortides haurien de ser així, animades. amb una bona colla de participants, i amb circuits exigents o ritmes exigents. Ara bé, també hem de pensar en descansar de tant en tant, que si anem fotent pallises com aquestes cada setmana no aguantarem fins a setembre.
La setmana que ve més.
Jordi