sábado, 28 de julio de 2007

Gerard en el Tour





































A la victoria de Contador contribuyeron los aplausos y gritos de aliento de los miles de aficionados desplazados in situ a las rampas de Plateau de Beille; Gerard estuvo allí y nos trajo este documento gráfico.

jueves, 26 de julio de 2007

Va per Chente !

El Tour s’acaba. Diumenge a les 6 de la tarda tancarem la televisió i sospirarem, i començarem l’espera fins al setembre per La Vuelta i d’un anyet pel proper Tour.
En Paco ens escriurà una altra crònica repassant les gestes dels de davant, dels que tothom recorda els seus noms durant tot l’any. Dels que pujen els ports a cop de pal i arrencada.
Però ahir dimecres, a l’última etapa dels Pirineus, em va venir a la memòria un nom que no aconseguia recordar. Un home que ja disputava el Tour amb l’Indurain, un gregari de luxe. Aquest home es va escapar ahir i va coronar Larrau amb un altre navarrès. El seu nom és Chente García Acosta.
Tot i tenir un bon palmarès, amb victòries de tota mena no és dels favorits. La seva especialitat és treballar. I com treballa! Menja quilòmetres i de quina manera. La imatge que tinc d’ell és, durant els Tours de l’Indurain, controlant el grup i enfilant-lo per evitar escapades o per atrapar-les.
Com ell n’hi ha uns quants. Potser el que se li assembla més per constitució física i característiques podria ser en George Hincapie, que tot i ser un classicoman, també va haver de fer la feina bruta a en Lance Amstrong. Els dos són de la mateixa quinta si fa o no fa, i a aquestes altures la seva feina és de gregari, però ja m’agradaria a mi poder ser gregari com ells.
Esperem que la merda del dopatge no enfonsi més al ciclisme, que els mitjans de comunicació ens oblidin una mica i es dediquin a fer llenya d’algú altre, i que les lluites internes de poder no acabin de donar el cop de gràcia a un esport que no es mereix aquests maltractes.
Jordi

lunes, 23 de julio de 2007

Sensacional !

Domingo 22 de julio. Solo este titular puede definir la memorable jornada de hoy. Me acusarían de chauvinista si a lo acontecido en el Tour, lo nunca visto: los ocho escapados eran españoles, me hiciera eco de los triunfos de Alonso en Nurburgring y Nadal en Stuttgart, afortunadamente no soy francés con lo cuál tengo la coartada perfecta si no lanzo cohetes por los éxitos nacionales. Centrémonos en lo que interesa: la victoria de Alberto Contador. Quien dijo miedo? Es verdad que Valverde muy a su pesar, nos ha enseñado la cara menos amable en el momento más inoportuno, pero eso no invalida sus increíbles triunfos, que tened seguro, volverá a repetir, ni acaba con su etiqueta de favorito. Eso sí; tendrá que replantearse las carreras de tres semanas, con sus puertos hors catégorie y sus cronos de 50 Kms.
Aún a riesgo de que esta nueva decepción en una grande pueda mermar la confianza en sí mismo y acabe malogrando su progresión, su forma tan “humana”, o poco “monstruosa” de ganar, es lo que siempre me ha entusiasmado; no es el más fuerte, pero optimizando sus recursos, puede ganar al más fuerte, y eso no está al alcance de cualquiera. A la postre, es la manera perfecta de cómo yo entiendo al ciclista. Mitad atleta, mitad tahur.
En fín, paridas mentales aparte, recordad que es el único que en su debut ha derrotado a Armstrong en una etapa de alta montaña del Tour.
Pero volviendo a lo acontecido este domingo, que etapone!. Todos conocíamos de oídas las virtudes de la “promesa”, pero pocos, por no decir nadie, había vibrado con su actuación en directo, en horario de máxima audiencia, ante las primeras figuras mundiales y en El Tour. Tampoco esperábamos tanto, pero visto lo visto, podemos estar delante de un ganador de la Vuelta a Francia, espectacular en las subidas y lo mejor: no se ve a nadie que pueda disputarle la supremacía. Con este si podemos permitirnos el lujo de ser algo chauvinistas. Alberto Contador es de los nuestros y va a revolucionar el ciclismo.
Dejo para el final la parte donde hemos sido nosotros los protas: con una participación de lujo a pesar de las ausencias, Joan, Joaquín, Alberto, Rafel Farre, Jaume, Guillermo, Jordi, y el que suscribe, hemos disfrutado como enanos aprovechando el punto de forma para estrujar el recorrido y llegar a casa con lo justito. Con decir que Jordi, ya llegando, tuvo que parar en la gasolinera de Vilassar para espantar a M.M. está todo dicho.
Nuestra salida también fue sensacional.


Próximo domingo: Marcha Pesarrodona (Manresa)
Salida de Premiá 6,30 h. Oscar espero verte el domingo.

domingo, 15 de julio de 2007

Valverde en la 'pole'.

Domingo 15 de julio. Concluida la primera parte de la temporada, una vez consumidos los kilómetros de preparación, alcanzado el punto máximo de forma y concurrido a las pruebas de rigor, nos llega el tiempo de la relajación o salir para matar el gusanillo. No confundir con descanso activo, pues no hay un plan previsto. Por tanto, no es de extrañar si un domingo, como hoy, no salimos. Pero no por ello hemos dejado de participar de nuestra afición preferida: la bicicleta.
El Tour, la carrera por excelencia, ha entrado en su fase crítica; y la etapa programada para este domingo televisivo no ha podido dejar a nadie indiferente. Hoy hemos visto ciclismo de lujo; del que hace afición. Los actores principales, haciendo gala del espíritu de sacrificio y generosidad que distingue al ciclista del resto de deportistas, han puesto sobre el escenario, etapa de alta montaña alpina, las dosis justas de estrategia y combatividad que garantizaban al aficionado un gran espectáculo. El desenlace ha estado en consonancia: quien más ha arriesgado partirá mañana en mejor posición, pero nadie ha quedado excluido.
Particularmente espero que este sea por fín el Tour de Valverde, aunque si no lo gana, quien lo haga se lo habrá merecido; por tanto será un digno vencedor.
Todos han pujado pero aún nadie ha enseñado sus cartas; la partida de poker no ha hecho más que empezar. Hagan juego señores !

Próxima salida: Sant Pol – Collsacreu – La Costa – Parpers.
Salida 7:30 h

lunes, 9 de julio de 2007

Mercè des de Alpe d'Huez

Dissabte 07/07/07. La data ja augura que aquest dia serà important. I tant que ho va ser! Però bé, anem a poc a poc... No sé quina hora era quan aquell parell es van començar a bellugar. Bé, el Joan em va confesar que no havia dormit en tota la nit... A mi em van fer llevar cap a les 6 del matí. Ells ja estaven llestos. Jo em vaig vestir i mig adormida em vaig posar al cotxe. La temperatura era de 10 graus. Els vaig deixar a la recta a 5km de Bourg d'Oisans després d'haver preparat la màquina que els ajudaria a passar la prova més dura de la temporada. Jo, una mica més desperta, pel fred del matí, me'n vaig tornar cap a l'apartament. Ells, en direcció contrària, encara els tocava una hora ben bona d'espera per poder sortir. Però jo tenia uns altres plans aquell dia. Això sí, res de sortir a les 7 del matí amb 11 o 12 graus de temperatura. El sacrifici no és tan gran encara. Vaig tornar, vaig esmorzar i em vaig posar al llit una estoneta més. Cap a quarts de 10, una hora una mica més descent, em vaig començar a bellugar. Em vaig vestir, recollir tot el menjar i vaig tirar avall altre cop. A les 10:50 sortia de Bourg d'Oisans. Objectiu: Alpe d'Huez. Portava des de l'any passat entrenant-me i mentalitzant-me. L'any passat per moltes ganes i enveja que tingués, no l'hagués pujat ni en broma. S'ha de ser realistes i per pujar un cim com aquest s'ha d'anar preparat. Jo ho anava fent durant tota la temporada. Vaig començar pel castell de Montjuic, després la pujada al Tibidabo i la carretera de les Aigües, per Marsella, per St Mateu a Vilassar, fins que va arribar divendres a la tarda i encarar la primera rampa amb cotxe de l'Alpe d'Huez. Allà vaig veure que el cotxe necessitava reduir a primera en alguna de les rampes i jo pensava... nena, ni en broma. Però com el Jordi feia dies que em deia, no m'havia d'obsessionar, seria un primer contacte i arribaria on arribaria. I així m'ho vaig prendre el dissabte, ja al migdia. La temperatura era molt més bona, feia solet i anava ben carregada de menjar i beure, així que em vaig dir: "amunt! Que després toca la baixada!" Vaig començar ja amb el plat petit i el pinyó més gran i a poc a poc al meu ritme anava pujant i anava veient com el número de les corbes anava disminuint. A la 13 i a falta de 9km em trobava de conya i vaig decidir fer una petita parada per fer quatre estiraments, menjar mig plàtan i anar al "lavabo". Total, dos minuts de parada. Portava una horeta pujant. L'estat d'ànim, enlloc d'anar defallint, anava augmentant perquè vas veient cada vegada més avall el poble de Bourg d'Oisans. Següent parada tècnica al cap de 30 min. L'altra meitat del plàtan i reomplir el bidó d'aigua d'una mànega preparada pels ciclistes que estaven a punt d'arribar. Estava al poble de Ribot, on just al costat de la carretera hi ha un cemintiri. Segur que més d'un ahir pensava que hi aniria de cap... Jo m'anava trobant bé i vaig decidir continuar amunt. Al cap d'una estona veig escrit a l'asfalt "Point of no return", és a dir, punt del no retorn. O sigui, que si havia arribat fins allí dalt, ara no m'anava a "rajar" i tirar enrera. Les cames ho corroboraven així que amunt! L'última parada va ser a l'entrada d'Alpe d'Huez. Just abans del que per mi va ser el pitjor tros i el Jordi ja m'havia avisat. Eren la 1 del migdia i els primers de la Marmotte ja em passaven. Falten 3 o 4 km. Veus el poble allà mateix però encara falten 3 corbes que deunidó. Però ara no ho anava a deixar. Era allà mateix! I la gent t'anava animant. Catalans, bascs, holandesos, anglesos, francesos, de totes les puntes del món! Ja era dalt! No em van deixar passar per sota la meta, però la sensació d'haver-ho aconseguit era impressionant. La llàstima era que no tenia a ningú amb qui celebrar-ho i començar a saltar i botar! Però bé, la sensació que et queda dins és per tota la vida. Vaig demanar que em fessin una foto a l'arribada. I també els fotògrafs de l'organització me'n van fer una altra just arribant a Alpe d'Huez. Què vaig tardar? Doncs 2h22min pujant i 25min baixant. No és just. Podria durar una mica més la baixada. Em va servir per anar veient les cares dels primers que arribaven de la Marmotte. Pobrets, ja m'imaginava el Jordi i el Joan. Però aquest és el nostre esport, sacrifici! Però val la pena... Doncs res, l'any que ve a superar el temps d'aquest any i a veure si provo algun altre cim mític! Continuarem entrenant! Fins ben aviat!

Marmotte 2007. L’objectiu de la temporada.


Divendres 6 de juliol, 7 del matí, Vilassar de Mar. En Joan ja m’espera amb el cotxe carregat i només transvasem les bicis de la Mercè i meva i la meva bossa al cotxe i sortim pitant cap a Montpellier. A les 11h a Montpellier ja hem recollit a la Mercè i sortim pitant cap a l’Alpe d’Huez. Es nota que estem neguitosos i volem arribar. A l’hora de dinar ens trobem un no-iniciats en temes marmotencs de Manlleu, bastant més neguitosos que nosaltres, però com que ells eren colla ho dissimulaven fent merder i rient molt. Finalment a l’Alpe d’Huez, recollida de dorsals, retrobament amb els de Manlleu i cap a Clavans a saludar el nostre amic Xavier, l’amo de la casa on ens allotgem, i a sopar i dormir ben aviat (i tant aviat que era).

Dissabte 7 de juliol, hora indefinida durant la matinada, en Joan no ha aclucat l’ull. Jo, com a la Quebranta, vaig aconseguir dormir una mica, i la resta a reposar i relaxar-me com si estigués dormint. Finalment a les 5 em llevo, visito el senyor Roca i esmorzo. En Joan ja ho ha fet tot això, s’ha vestit i està llest per sortir. Jo em vesteixo i desvesteixo dues vegades, per unes visites extres al senyor Roca. Finalment al voltant de les 6 sortim cap a la sortida.
Arribem puntuals, i més tenint en compte que l’organització ja avisava que els dorsals del 4000 endavant no sortirien fins a les 7:50. Però què millor que respirar el silenci i la calma tensa de l’espera entre 7500 ciclistes apunt d’afrontar tot un repte? I és que a diferencia d’altres marxes fins 5 minuts abans de sortir no se sent ni un sospir. Es respira tensió.
Ja es mouen allà davant!!! Això vol dir que ens falten 20 minuts per sortir! Ja es mouen altre cop, i ara som nosaltres!! El xiulet del sensor dels xips ho confirma, acabem de començar La Marmotte.
Bourg d’oisans – Allemont: l’equip Routier, format per en Joan Camps i jo mateix, només fa que avançar gent. Aquí s’ho prenen amb calma, així que ho teníem fàcil. Arribem a Allemont, gir a la dreta i primera rampa. Tot i el canvi de recorregut arribem a la pressa amb més facilitat sense creuar el centre d’Allemont. En Joan m’ha donat instruccions, que m’avanci a preparar-li el terreny per quan ataqui!! Així que cadascú al seu ritme i a encarar els primers 36 de pujada. És la primera, però és fàcil. Té descansos i tan en Joan com jo anem avançant a gent, fet que puja la moral. Segons parlem després ell triga 2:05 i jo entre 1:30 i 1:45 per coronar Glandon. La diferencia fa que quan ell corona jo ja estigui a baix, i hagi agafat un bon grup que em porta fins el Telegraph a uns 40km/h.
Les sensacions no poden ser més bones. Així que arribem a St Michel de la Maurienne i amunt que fa pujada. El Telegraph ja em costa una mica més. Trigo una hora en coronar-lo. La calculadora se’m posa en marxa i veig que si supero les 6 h dalt el Galibier el meu objectiu de fer menys de 8:30 serà impossible de complir.
A Valloire un grupet de musics alleugera el patiment. Almenys ho intenten. Encara sort ja que la gent del carrer aplaudeix escassament. Tant és l’objectiu és clar.
Potser si que l’objectiu el tinc clar, ara com es pateix pujant els últims 7km des de Plan Lachat!!! Són eterns, durs, i desmoralitzant només que se t’acudeixi aixecar la vista i buscar el final. I la vista cap avall tampoc ajuda! La carretera serpenteja avall, allà lluny, i està plena de patidors com tu. Pobres desgraciats que encara els queda un tros que tu ja has fet, i afortunats els que van per davant que els queda menys que a mi!
Finalment, arribo a l’últim km, que fill de puta que és per ser l’últim!!! Però el crono canta: 5:45. Estic més a prop d’aconseguir-ho.
Avall, avall que fa baixada. Una baixada que et posa els pèls de punta només que ho pensis, mala carretera, estreta, trànsit obert. L’encreuament del Lautaret és un descans físic i moral. La carretera millora lleugerament i les corbes són més agraïdes.
He agafat un grup prou nombrós i amb ganes de tirar, perfecte. Baixem lleugers cap a l’infern. Durant una hora no fem res més que baixar, això vol dir que els 50km des de Galibier a Bourg d’oisans els fem a 50km/h de mitjana, fàcil càlcul.
A la pressa em creuo amb la Mercè que ja puja cap a l’apartament a canviar-se. Per l’hora que és juraria que ha aconseguit coronar l’Alpe. Millor, ja que jo tinc la sensació d’anar sobrat de forces i només faltaria que a mi m’anés bé i a ella no. Hi hauria crisi de parella.
6:50 hores de cronòmetre, quarts de tres de la tarda. Falta el pitjor, però si hem arribat aquí... M’aturo a repostar, poso súper sense plom als bidons menjo un parell de talls de taronja i amunt. Corba 21, corba 20, corba 19, ... em descompto... la següent hauria de ser la 15? Sí sort que no era la 16 o la 17. 14, 13, joder com costa. Malauradament en Joan es quedarà aquí. Una indigestió el deixarà a la cuneta de la corba 13. Resem perquè no ens ho expliqui al cap dels anys com feia en Salva amb la seva història del km 14 de Santa Fe.
Tot i descomptar-me amb els números de les corbes, la calculadora funciona a ple rendiment. He posat el crono a zero al poble i vaig controlant el temps de la pujada. Haig d’aguantar els 9km/h per poder complir, però cada cop és més difícil! A falta de 3 corbes i 4 km em queda un marge escàs però assequible. 3km i ja ho veig. 2 i ja és meu. Però per si de cas, apreto les dents i em augmento el ritme, amb l’ajuda que suavitza la pendent baixo pinyons, del 27 al 25, i fins el 21. Als apartaments m’atreveixo amb el plat i fins a meta esprintant!!! Objectiu acomplert: 8h 24m 38s. La pujada de l’Alpe d’Huez l’he feta amb 1h 25, uns minutets més que en Pantani quan va fer-la amb tres quarts d’hora.

Fins i tot m’he avançat a la Mercè, que ha aprofitat per dutxar-se i dinar una mica. I mentre aparcava el cotxe jo he creuat l’arribava. Al cap de res ens truca en Joan que ens espera a la corba 13. Llàstima, l’any que ve hi tornem i a veure si a la tercera va la vençuda.

I a la resta us dic el mateix. A veure si no us rajeu i l’any que ve podem organitzar una bona colla.

Diumenge 8 de juliol: quin mal de cames!!!!!

martes, 3 de julio de 2007

El retorno de "Josepe"

Salutacions a tots els routierómans i feliçitacions a tots els rodadors que ens van re presentar amb bona nota en la "QUEBRANTA-2007", desitjan una rápida recuperació als accidentats.Després de lleigir les vostres opinions respecte a aquesta marxa, veig que no tothom a quedat mol satisfet, personalment la considero una bogeria, pero una bogeria maravellosa, la comparo amb les meves épocas de motero, quan anavem a la cita anual del G.P. de Jerez, tenies de chuparte en un cap de setmana 2.400 km., i la carretera es convertía en unaltre circuit de carreras entre els aficcionats extranjers que baixaven de frança, holandesos, valencians,catalans i madrilenys, a despeñaperros la pasma ya ens deixabe per els boixos de les dues rodes, amb els piques que hi havien, en aquets tipus de concentracions et puja l´adrenalina i ens volem comparar amb els nostres idols, perque.., a qui no li agradaría rodar com un L. Anstrong o pilotar com un V.Rossi?.Camvian de tema, aquet diumenge teniem una motivació especial per acudir a la sortida dels "B",tornave després de tres mesos d´ausencia i motivat per una caiguda el nostre estimat "JOSEPE", el que ens canta els pardalets quan anem rodan,tots pensavem que penjaria la bici després de que un assesi conduin el seu vehicle ens va fer un gir prohibit i al frenar Jo a sac, en "JOSEPE" va fer l´ afilador amb la meva roda i va caure,la seva pasió per tots els records viscuts a sobre la bici l´han fet tornar, benvingut de nou company.Vam fer una sortideta sense machacarnos pujan Collsacreu cap a St.celoni, allá ens esperave el fort vent de cara direcció Cardedeu i que ens va fer treballar de valent fent uns relleus curts i mol sincronitzats,en funçio del estat de forma de cada escun fins arrivar a peus del collet on ens esperave la fresqueta de les moreres per fer el merescut esmorçar en un ambient ciclista formidable.Ja de tornada varem agafar direcció dosrius saltan per el collet y gaudin de la nova i ansiada carretera que ens han fet fins a Argentona amb un arcen mol maco i que aprofitem per agreir a la gent que veig que encara pensen en els ciclistes , "chapeau".A les 12,30 h. ja estavem gaudin de la fresqueta a la riera de Premia ,disfrutan de la xerrada a la terraza del Triana fent la clareta com es habitual, alla ens varem trobar amb el Antonio Tomás que ens va explicar les seves experiencies en la marxa del cadi-moixero celebrada dissabte i amb una mol pobre participaçió, uns 160 , la penya ya estaba petada de la quebranta suposo.Entrem amb el parentesi estival estimats rotieromans, pero no deixeu els deures sense fer, us desitjo a tots unes bones vacances en companyia dels vostres estimats i fins a la propera cita:ANDEVANT I FORÇA ROUTIERS.
J.Porta.

lunes, 2 de julio de 2007

Las bicicletas son para el verano

Domingo 1 de julio. Quienes habí­amos programado la preparación en función de la Quebrantahuesos, hoy, una vez concluida, hemos retomado la salida del club dispuestos a compartir con los compañeros una jornada más de ciclismo en una plácida mañana de verano. Y lo hemos hecho, además, completamente liberados de toda presión, con la satisfacción del deber cumplido, con nota, y por si fuera poco, en un extraordinario estado de forma que nos permitiría afrontar el recorrido corto, pero nervioso de: Parpers, Sant Feliu de Codines, Samalús y Parpers, más los repechos de Marata, moviendo el desarrollo con soltura y en algún momentos con insolencia. Pienso concretamente en el punto de la subida a Sant Feliu en que el cuenta. marcaba 31 Km/h. y no era en el sprint final, donde la velocidad ha sido superior.En todo momento se ha mantenido un ritmo vivo que nos ha permitido cumplir el horario previsto: 11:30 en casa con el calor y el cansancio justo.
El verano es la mejor época para salir en bicicleta; el buen tiempo permite salir pronto y con poca ropa; si has hecho los deberes las piernas van solas, puedes hacer los grandes puertos alpinos o pirenaicos, pero, tiene un inconveniente: el golpe de pedal, tan caprichoso y que tanto cuesta de coger, lo pierdes gratuitamente por las vacaciones.
En fi­n, los pocos que hemos salido: Joaquí­n, Cristóbal, Jaume y el que suscribe más Alberto un rato, lo hemos pasado en grande; se han notado las ausencias debidas en la mayoría a causas de fuerza mayor.
La Quebrantahuesos del 2007 ya es historia. Respetando todas las opiniones, y a falta de otros objetivos con igual o mayor dificultad, continúo considerándola como la gran cita del año; espero que no se cumplan los augurios de Jordi y no muera de éxito. Hay que reconocer que es una marcha de primer orden; completamente homologable a cualquier gran marcha europea y tenemos la suerte de tenerla aun tiro de piedra. Y hablando de marchas europeas: Joan, Jordi y Tomás, los tres mosqueteros del Routier, que tengáis buen tiempo y buen recuerdo en vuestra prueba reina del 2007: La Marmotte. Suerte.
Próxima salida: Orrius - Parpers - Bordoi - Collsacreu – Sant Pol - Premià
Salida 7:30 h