viernes, 14 de marzo de 2008

Quatre motius...

Avui només començar algú vaticinava: " el ciclisme mor". Però quin ciclisme és el que defalleix i agonitza? Per descomptat que el d'un grup d'amics que surt a passar-ho bé i ho aconsegueix no mor ni morirà. Almenys això espero durant una bona temporada, que jo tinc ganes de bici per estona.Fer una afirmació com aquesta pot semblar idíl·lica, romàntica o fins i tot desesperada per negar la dura realitat. Però ben al contrari. La realitat és ben diferent i així ho demostra:- Diumenge, 8h del matí; qui si no una colla de sonats ens llevaríem a aquestes hores, quan alguns encara no s'han posat al llit, amb 10º de temperatura i amenaça de pluja a l'horitzó?- Diumenge, 4 ports, 115km: l'afegitó acaba de rematar al més valent. Tots ens coneixem la serralada litoral; preciosa i fàcil de travessar amb cotxe si ho vols fer quatre vegades i en bicicleta el que t'espera és una lluita agònica per aguantar la compostura.- 4 ports i 8 sonats: Xavier i Mengual, Joan i Paco, Joaquim i Jaume, en jaume Bosch i jo mateix, que ens hem anat tornant a l'hora de fotre pals, de tirar i de patir a cua. Al primer port han estat en Paco, en Jaume B., en Joan i en Quim els de davant, al segon en Paco, en Jaume, en Quim i jo qui ens hem decidit d'apretar. Al tercer ni ho sé ja que m'he decidit, mig obligat pel mal de cames, a esperar a en Mengual, tot i que estic segur que en Paco, en Joan i en Quim s'han tornat a deixar la pell sobre la bici. I al quart, en Quim, en Paco i jo hem arribat amb un bri de força més que la resta per pujar a bon ritme el que havuia de ser la última dificultat del dia.- 4 ports i 8 sonats: que hi hagi noms que no menciono no vol dir que només pensin en l'esmorzar que no fem. Aquí qui més qui menys a la que la resta es despista o ataca per davant o ataca per darrera, la qüestió és atacar. Demostrar-te a tu mateix que pots amb les teves limitacions i divertir-te compartint l'esforç. Ja ho diuen que el que agermana més és el patiment.- amb 4 ports no em tenim prou: així que encarem la tempesta i apretem les dents per tornar cap a casa. L'efecte dels cúmuls de tempesta que hi ha cap a terres gironines, ajudat per la configuració muntanyosa del nostre estimat Maresme, provoquen un vent mantingut d'uns 15km/h, que ens resta velocitat d'avanç i ens quedem en uns pobres 30km/h i reduint-se a mesura que pasen els metres.
Crec són quatre motius prou bons com per pensar que el ciclisme no es mor; nosaltres i totes les colles que ens creuem a la carretera, i tots els sonats que fan el cabra per muntanya, i els qui es llencem peralt avall al velòdrom, i també els que van a esmorzar o surten de passeig, tots nosaltres som el ciclisme, perquè fem ciclisme. Ara bé, això no treu que a qui es despisti en els entrenaments ens el manjem viu, i el matem a pals. Que aquí ningú entrena però si dijous al matí entre blanes i masnou poguessis veure el panorama a vista d'ocell segur que veuries més d'un maillot blanc i gros de routier. Així que ja ho sabeu, a disfrutar.Per cert, jo ja us aviso que els dos propers caps de setmana estic de stage entre Marsella i Niça, ben aprop dels alps marítims.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

anteayer el coll-formig me puso en mi lugar..., la alta montaña se me resiste de momento, y sufro demasiado para poder aguantar un ritmo ridiculo.

sere yo un petachi o un boonen en miniatura???, que suben el galibier mirando el paisage??

el tiempo lo dira,, de momento como digo, las subidas largas me matan., pero mañana estare ahi, intentando hacer un buen papel, .
Como podeis observar, mi tono amenazador ha desaparecido; y es que el jueves, el coll-formig me hablÖ. y me dijo:- ¡¡figa-flor!!

kim( l'enfant terrible)

15 de marzo de 2008 10:24

Lluis Ciclista dijo...

Con todo el empeño, ilusión, sufrimiento, sacrificio…. que ponemos el Ciclismo nunca morirá. Es cierto que el últimamente tenemos mala prensa y que los ciclistas profesionales están perseguidos a diferencia de otros deportes, pero esto nunca podrá destrozar la grandeza de este deporte.

Anónimo dijo...

ayer, efectivamente ha sucedido.
subi el galibier maresmenc:( las antenas) a 8 y 9 y 7km/h. y poco paisage mire, todo el tiempo de ascension iba hablando conmigo mismo: -no puede ser!!!!!, que me pasa!!!!!, no tengo fuerza!!!, en fin, paciencia!!!!.

hay que ser muy duro, para no desarollar una neurosis-psicotica.,
y yo lo soy.
ya estoy pensando en la proxima subida.

kim

Lluis Ciclista dijo...

Hola Kim. Escucha tu cuerpo. Te esta pidiendo un respiro. Come bien y descansa.

Anónimo dijo...

esta semana relax..., a ver que tal

kim

Anónimo dijo...

Quim,
jo vaig pujar les antenes el dissabte. El paisatge era fantàstic, adient per una pujada tan maca com la de les antenes.
Em va acabar guanyant la meva ombra, però per pocs centimetres, així que a entrenar més.
Segueix els consells del Luís, que en sap molt.
Per part meva, l'stage a Marsella segueix el seu ritme; diumenge sortida tranquila amb la Mercè. 40km pujant el coll de la Gineste. Avui 90km sol i fins a Aix en Provence. Si tinguessim carreteres com les d'aquí al costat de Barcelona seria fantàstic. Llàstima que això d'asfaltar carrers i carreteres no ho acaben d'entendre aquests francesos.
A veure si demà arribo fins a la Ciotat, reseguint la costa marsellesa, i potser dijous, estant als alps marítims m'escapi a completar la setmana... ja us ho explicaré.

Jordi (i Mercè) des de Marsella