Kim (l’infant terrible), haciendo honor a su apelativo, ha publicado sin rodeos, a boca jarro, los tiempos de la última marcha. En seis o siete líneas ha sintetizado las 30 horas largas de sangre, sudor, y lágrimas, ufemísticamente hablando, de los routieres implicados en la epopeya. Y no es criticable.
Escarmentado por el poco eco que tuvo en el blog la primera actuación del club allende nuestras fronteras, se ha visto en la necesidad de dar a conocer a quien pueda interesar,
aun a modo de teletipo, la parte sustancial del evento: los tiempos.
A la postre, es lo único que importa no?. Ya se sabe que no somos ni aspiramos a ser profesionales. Que nuestro único objetivo es practicar un deporte, hacer amigos o evadirnos. O todo a la vez. Pero lo cierto, a pesar de nuestra carga filantrópica, es que la mayoría pagamos por ir, pagamos por estar y pagamos a veces por llevarnos para inmortalizar algún recuerdo del mágico momento.
Luego cada uno, según su determinación, se enfrentará al crono. Descaradamente o de reojo y actuará en un sentido u otro; pero siempre condicionado por lo que él le diga.
Los tiempos, son en el deporte, ese oscuro objeto del deseo, que diría Buñuel. Y más si se trata del ciclismo. Incluso en las marchas que no dan tiempos, los participantes cuando finalizan, miran que tiempo han hecho.
Otras por el contrario siguen manteniendo los tiempos con el fín de no desnaturalizar el evento, asumiendo que puedan incitar a la competición y con ello a un mayor riesgo de accidentes.
El peligro no está en los tiempos, si no en el elevado número de participantes.
A pesar de su diáfana apariencia los tiempos en una marcha cicloturista no se establecen para competir, y por tanto, comparar, “rivales” tan heterogéneos como son en número de participantes. Cada ciclista tiene una motivación, una preparación y una condición diferente al de al lado. Muy al contrario, los tiempos son una referencia personal, el acicate que nos activa y nos impulsa a mejorar.
Como todos los números, los tiempos tienen un valor absoluto y un valor relativo. Conviene tener en cuenta a ambos a la hora de valorar un tiempo.
Menudo peñazo. Quería escribir sobre la marcha del domingo, y mira lo que me ha salido. No somos nada.
Bueno os habréis dado cuenta que estamos en plena temporada. La actualidad bulle en acontecimientos ciclistas y nosotros en el centro. Felicidades a los corredores por el Tour de Flandes, por la carrera de Mollet, por La Segarra, a los que preparan la Titan Desert, y a los que sencillamente, se preparan.
Nos vemos el domingo que viene a las 7:30 o el siguiente en Racons de la Conca.
lunes, 14 de abril de 2008
Jordi en La Segarra
Segur que la meva versió de la marxa difereix una mica de la de la resta del grup. Pels temps que canteu aquí es va anar a totes. I que en Joan quedés tercer de la seva categoria (Felicitats campió!!) i en Paco arribés a 20 minuts escassos dels primers així ho demostra.
Però punxar a res de sortir i en la zona més ràpida de la marxa dóna per molt. Passar-te 160km atrapant i avançant a grups i tirant de la gent (almenys els primers quilòmetres) és motivador però et deixa baldat. Sort que vaig anar a dinar a Tàrrega que si no no hagués arribat a taula.
Vaig punxar després de la Panadella. En un tram entre dues baixades de forta pendent. un cop arreglat i uns centenars de metres més enllà em vaig parar a auxiliar un altre desgraciat com jo que no li funcionava la manxa. Abans de Santa Maria del Camí ens vam ajuntar amb un d'Igualada que no em va deixar i vam fer la marxa junts. sort en vaig tenir d'ell, sobretot coronant Pinós que no va deixar que li perdés la roda, i en els tobogans camí de Cervera on vam rellevar amb l'ajuda de dos més.
Al girar la rotonda camí de Rubio atrapàvem l'ambulancia que tancava la cursa, i els últims participants. alguns d'ells van estar prop de 8h per fer la marxa. Això si que és tenir moral. Pujant els molins de vent va ser un rosari d'avançaments, i encara més cap a Rubió i Pinós. El problema és que et vas animant i et penses que estàs molt fort avançant a tanta gent, i al final ens vam esverar massa. Vam agafar un bon ritme el d'igualada i jo, però al final ho vaig notar. i jo que em pensava que un cop sol acabaria la marxa tranquil·lament. Després de Calaf, que hi havia aquella baixada forta i llarga, allà ens vam llançar. Però a partir d'aquell moment començaven els tobogans, el vent en contra, a part de les rampes a les cames, el cansament i les ganes d'acabar. Vam formar un grupet d'uns 15 on només tiràvem 7, i tots ens escaquejàvem en algun relleu. N'hi havia un de tarragona que pocs relleu hauria donat a la seva vida, o poca compasió de la resta tenia ja que entrava a sac i en més d'un cop s'escapava. Fins que va aconseguir trencar el grup. I un altre que poca experiencia a anar en grup tenia, o anava grogi i el vent el vencia, i va estar a punt de fotre'ns a terra en un parell de frenades. Al final vam arribar els 7 que tiràvem despenjats de la resta, i tot just a l'últimrepexon abans de la rampa final va i em salta la cadena. Tot i pujar aquella última rampa a 24 o 25km/h (mai ho havia fet i sempre arribava allà a 10 o 12), no els vaig oder atrapar i vaig acabar entrant sol.
Esperem que sigui l'última punxada en una marxa, ja que a la Remences de l'any passat també vaig punxar sortint d'Olot!!
jordi
Però punxar a res de sortir i en la zona més ràpida de la marxa dóna per molt. Passar-te 160km atrapant i avançant a grups i tirant de la gent (almenys els primers quilòmetres) és motivador però et deixa baldat. Sort que vaig anar a dinar a Tàrrega que si no no hagués arribat a taula.
Vaig punxar després de la Panadella. En un tram entre dues baixades de forta pendent. un cop arreglat i uns centenars de metres més enllà em vaig parar a auxiliar un altre desgraciat com jo que no li funcionava la manxa. Abans de Santa Maria del Camí ens vam ajuntar amb un d'Igualada que no em va deixar i vam fer la marxa junts. sort en vaig tenir d'ell, sobretot coronant Pinós que no va deixar que li perdés la roda, i en els tobogans camí de Cervera on vam rellevar amb l'ajuda de dos més.
Al girar la rotonda camí de Rubio atrapàvem l'ambulancia que tancava la cursa, i els últims participants. alguns d'ells van estar prop de 8h per fer la marxa. Això si que és tenir moral. Pujant els molins de vent va ser un rosari d'avançaments, i encara més cap a Rubió i Pinós. El problema és que et vas animant i et penses que estàs molt fort avançant a tanta gent, i al final ens vam esverar massa. Vam agafar un bon ritme el d'igualada i jo, però al final ho vaig notar. i jo que em pensava que un cop sol acabaria la marxa tranquil·lament. Després de Calaf, que hi havia aquella baixada forta i llarga, allà ens vam llançar. Però a partir d'aquell moment començaven els tobogans, el vent en contra, a part de les rampes a les cames, el cansament i les ganes d'acabar. Vam formar un grupet d'uns 15 on només tiràvem 7, i tots ens escaquejàvem en algun relleu. N'hi havia un de tarragona que pocs relleu hauria donat a la seva vida, o poca compasió de la resta tenia ja que entrava a sac i en més d'un cop s'escapava. Fins que va aconseguir trencar el grup. I un altre que poca experiencia a anar en grup tenia, o anava grogi i el vent el vencia, i va estar a punt de fotre'ns a terra en un parell de frenades. Al final vam arribar els 7 que tiràvem despenjats de la resta, i tot just a l'últimrepexon abans de la rampa final va i em salta la cadena. Tot i pujar aquella última rampa a 24 o 25km/h (mai ho havia fet i sempre arribava allà a 10 o 12), no els vaig oder atrapar i vaig acabar entrant sol.
Esperem que sigui l'última punxada en una marxa, ja que a la Remences de l'any passat també vaig punxar sortint d'Olot!!
jordi
lunes, 7 de abril de 2008
Hagan juego señores...
No hace mucho titulaba una crónica con la frase de Frai Luis de León ” Como decíamos ayer…”, bueno, pues, eso mismo podría largarnos Luis que no es Frai, sino Angulo después de batirse el cobre en todos y cada uno de los chiquicientos puertos y puertecillos con que estaba salpicada la vuelta de hoy. Han pasado diez años desde las últimas salidas, y por lo visto, sigue con las mismas ganas y las mismas facultades.
A la que hemos dejado atrás la civilización, el inquietante rugir de los motores ha cedido el protagonismo al sonido de nuestras ruedas y nuestros desarrollos. También de vez en cuando se oía algún que otro lamento medio en broma, claro. Y es que el Sr. Angulo, Luis, venía con ganas. Mucho, mucho, mono.
En la recta de Argentona ya íbamos roscados a 40 por hora. En los Cuatro Relojes alguien farfullaba que a ese ritmo no acabábamos la vuelta, y pisando Parpers, quien más quien menos, se ha hecho el loco, o, más bien el cuerdo, y pasando de todo ha subido a su ritmo.
Personalmente, confieso que esperaba la batalla. Ya nos conocemos. Luis es también un viejo rockero. Que le va la marcha, vamos! , y aunque me seducía la idea de disputar, no dejaba de sentir cierto recelo a quedarme tirado a mitad de puerto. Pero, quien dijo miedo?.
La renuncia de mis “compañeros”, Luis no dejaba de ser en esos momentos un intruso, o cuanto menos, un comando incontrolado, me había otorgado la responsabilidad de la defensa de la honrilla del club. O al menos, yo me había montado esa película para justificar el calentón que me esperaba. No está el horno para demasiados bollos, pero, ya se sabe, somos víctimas de nuestras limitaciones. Ser la rueda a batir obliga a cumplir ciertas servidumbres. Habían tocado a rebato y allí estaba yo de mil amores.
Perdón por la inmodestia, pero después de tres o cuatro interminables kilómetros, coronaba delante. A rueda, sorpresa! Jaume, (creo que no quiso rematarme), y Luis a pocos metros. Ufff !
Cuando llegaron los demás, las cartas ya estaban boca arriba. Las fuerzas estaban muy igualadas y eso haría que no hubieran ataques en el resto de la jornada, pensaba .
Craso error. Ninguno fuimos capaces de seguir la rueda de Jaume cuando se decidió a atacar. Coronó en solitario Sant Feliu de Codines y Parpers a la vuelta.
En la recta de Argentona ya íbamos roscados a 40 por hora. En los Cuatro Relojes alguien farfullaba que a ese ritmo no acabábamos la vuelta, y pisando Parpers, quien más quien menos, se ha hecho el loco, o, más bien el cuerdo, y pasando de todo ha subido a su ritmo.
Personalmente, confieso que esperaba la batalla. Ya nos conocemos. Luis es también un viejo rockero. Que le va la marcha, vamos! , y aunque me seducía la idea de disputar, no dejaba de sentir cierto recelo a quedarme tirado a mitad de puerto. Pero, quien dijo miedo?.
La renuncia de mis “compañeros”, Luis no dejaba de ser en esos momentos un intruso, o cuanto menos, un comando incontrolado, me había otorgado la responsabilidad de la defensa de la honrilla del club. O al menos, yo me había montado esa película para justificar el calentón que me esperaba. No está el horno para demasiados bollos, pero, ya se sabe, somos víctimas de nuestras limitaciones. Ser la rueda a batir obliga a cumplir ciertas servidumbres. Habían tocado a rebato y allí estaba yo de mil amores.
Perdón por la inmodestia, pero después de tres o cuatro interminables kilómetros, coronaba delante. A rueda, sorpresa! Jaume, (creo que no quiso rematarme), y Luis a pocos metros. Ufff !
Cuando llegaron los demás, las cartas ya estaban boca arriba. Las fuerzas estaban muy igualadas y eso haría que no hubieran ataques en el resto de la jornada, pensaba .
Craso error. Ninguno fuimos capaces de seguir la rueda de Jaume cuando se decidió a atacar. Coronó en solitario Sant Feliu de Codines y Parpers a la vuelta.
Hacía semanas que venia avisando y hoy ha confirmado. Está que se sale. Chapeau!
Que tiemblen en la Titan.
El resto de protagonistas: Alberto, Jordi, Kim, Joan, Rocky, Guillermo, han demostrado estar fuertes aunque sabiamente no han jugado todas sus cartas por si acaso.
La reentré de Luis en el equipo ha sido estupenda, como no podía ser menos. Vamos a sufrir mucho.
La reentré de Luis en el equipo ha sido estupenda, como no podía ser menos. Vamos a sufrir mucho.
La etapa, como las de antes. El recorrido y las ganas invitaban a ello.
La media, casi 30 Km/h en 132 Km. con un perfil con muchos dientes de sierra. Ya habrá otras salidas en las que nos tocará regular. La partida sigue abierta.
Proxima salidas:
Domingo 13 Vuelta a Segarra
Domingo 20 Bordoi - Santa Fe - Las Antenas - Bordoi
Salida: 7:30 h
Mercè des de Marsella
Com us avançava ahir, per avui tenia planejada una sortideta per Marsella. Ei, estic contenta de mi mateixa perquè avui he aconseguit sortir a les 9h15! Sí, ja sé que encara no són les vostres 8h, però estic millorant! La veritat és que qui m'ha convençut per sortir aviat avui és l'amenaça del vent. Vaig mirar les previsions ahir al vespre i anunciaven vent amb ràfegues de 55km/h pel migdia. Així que intentant evitar aquestes ràfegues, sortia amb la intenció d'arribar una mica més aprop de Cassis. De fet, m'ha agradat això de sortir aviat perquè he trobat un munt de gent! Avui m'han avançat pujant la Gineste i també he avançat a gent (val a dir que eren gent gran, però deunidó com tiren!). Quan ja enfilava les primeres rampes i he sortit de la primera corba, m'ha vingut una ràfega de vent de cara... "cagumcullons" i això que eren les 10h del matí! Bueno, he arribat dalt, he begut una mica d'aigua, una mossegada de la barreta i he continuat per l'altra banda. Volia veure d'on venia el vent en aquest costat. He fet un parell de km avall i llavors he girat per veure d'on venia el vent. Només girar ja he notat el vent de cara... jolines, no estava amb suficient forces per continuar fins Cassis i tornar (algun dia les tindré! Però entre la festa ahir al vespre i que no entreno entre setmana, encara em costarà una mica), però cada vegada arribo una mica més lluny! Després de girar cua, ha tocat apretar les dents, mirar només la roda del davant i tirar amunt..., adalt, un altre glop d'aigua, l'altra mossegada de la barreta i avall que fa baixada i fins el pis! El temps, encara que faci vent, va millorant i segurament la setmana que ve tornaré a fer la volta de les Thermes de Peypin. L'havia mig abandonat perquè la pujada és a l'hombra i si la temperatura és baixa fa força fred.
Ja us explicaré la setmana que ve
!Records des de Marsella,
sábado, 5 de abril de 2008
Silenci a la web... Tothom está entrenant
Aquesta setmana no tenim crónica de la marxa de Vilafranca, aixó no pot ser, sembla que no va deixar bon gust als participants d´aquesta gimcama que ens van preparar aquesta gent del penedés.Primer la matinada que ens varem fotra, deprés el caos organitzatiu, l´entrega de dorsals sembava la subasta del peix, el retrás de la sortida , on son els xips?, peró dintre de tot, aquesta primera cita ens va servir per posar a prova el nostre estat i ens va anar bastan bé a tots, que es lo important, inclos l´Oscar que no sabem lo que entrena, va fer un bon registre.No puc escriure una amplia redacció de com us va anar ja que per ferla tens d´anar en el pilot i una punxada en el km. 45, en les conilleres, em va deixar sense obció a enllaçar amb la grupeta dels Routiers, que anave una mica mes endevant del meu grup.El recorregut va ser mol maco, alguns trams es tenian de negociar amb molta cura, on Jo vaig punxar la carretera estava plena de pedretas, hi havien murs com la clásica de flandes, gravilla més andevant, on van caure molts, l´ ámbulancia anave plena, només faltava que ens posesim el pave caracteristic de les clásiques belgas,pero el ciclisme es un aixó un esport dur, tens de superarlo tot, l´experiencia es molt important.La pujada de les Ventoses es maquissima, puja serpenteixant la montanya amb una amplia visió tan dels grups de devant com dels de darrera, idoni per plantejarte un atac i veure si a tingut efecte en el grup perseguidor.El Montmeny era d´un asfalt enganxos i ondulat de les rels dels abres, sense vistes i bastan lleig, el pas per Santes Creus mol maco , pero just després masas cotxes dels domingueros aparcats ocupant la calçada fent perillosa la seva travesía. Només quedaban l´alt de la Torreta i pujar altre cop font rubio, el vent començave a bufar amb força i baixan donave lateralment provocan abanics mol perillosos a l´hora de fer adelantaments o rellevar.Arrivada a meta, prova superada, el meu crono marcava 4,58, tenin en compte el retard en la sortida i la punxada estic satisfet d´aquest primer test, a la Segarra-Solsones, més, fins la propera cita... ENDEVANT I FORÇA ROUTIERS.
J.Porta.
J.Porta.
Mercè des de Marsella
Hola, Routiers!
Què passa?! Han començat les marxes i s'ha acabat escriure les cròniques al blog?! Què passa amb la gent que no surt amb vosaltres però vol saber com va anar la marxa de Vilafranca?Bueno, aquí va un petit "toque" d'una lectora assidua al blog! Jo no vaig fer la marxa de Vilafranca (estic molt lluny per poder pensar en fer-la encara), però vaig sortir amb el Jordi el dissabte al matí. Sí, el dissabte que va acabar plovent i feia tant mal temps. Nois, he d'amortitzar la bici nova i tenia mono de probar-la per aquí. Així que ens vam llevar i després que el Jordi m'insistís molt que ja feiem tard, vam sortir direcció Argentona. Vam baixar per Cabrils, vam agafar el camí del mig fins arribar a les rotondes i enfilar la carretera d'Argentona. Ja vam sortir de casa amb el cel ennuvolat i la cosa va anar a pitjor, vam arribar fins a peu de Parpers. Un dia normal potser m'hagués animat a pujar-lo (no hagués estat la primera vegada), però a la tarda teníem la festa d'aniversari de la nostra neboda i tampoc calia que hi arribés desfeta (sí, excuses....), total que allí vam donar el tomb. Quan ja estàvem entrant a Argentona altre cop va ser quan es va posar a ploure de veritat i durant uns 5min va caure pluja de la bona. Allí se'm van refredar les cames. Anava bé, però vaig agafar fred i no em veia en cor de pujar (en bici, clar) la pujada a Vilassar des de Cabrils, així que vam continuar el camí del mig fins a Premià per sortir a la rotonda de l'Illa Fantasia i des d'allí cap a Vilassar de Dalt i fins a casa del Jordi. En aquells moments va ser quan vaig decidir que si algun dia visc al Maresme, serà a nivell de mar. Res d'haver de pujar per tornar a casa, quan ja estàs fotut.Apa, a veure si us animeu i expliqueu com va anar la marxa de Vilafranca! Pel que sé pel Jordi, ell va arribar fet pols i a sobre només li donaven cervesa per beure. Aquests sí que en saben...
Apa, fins ben aviat,
Què passa?! Han començat les marxes i s'ha acabat escriure les cròniques al blog?! Què passa amb la gent que no surt amb vosaltres però vol saber com va anar la marxa de Vilafranca?Bueno, aquí va un petit "toque" d'una lectora assidua al blog! Jo no vaig fer la marxa de Vilafranca (estic molt lluny per poder pensar en fer-la encara), però vaig sortir amb el Jordi el dissabte al matí. Sí, el dissabte que va acabar plovent i feia tant mal temps. Nois, he d'amortitzar la bici nova i tenia mono de probar-la per aquí. Així que ens vam llevar i després que el Jordi m'insistís molt que ja feiem tard, vam sortir direcció Argentona. Vam baixar per Cabrils, vam agafar el camí del mig fins arribar a les rotondes i enfilar la carretera d'Argentona. Ja vam sortir de casa amb el cel ennuvolat i la cosa va anar a pitjor, vam arribar fins a peu de Parpers. Un dia normal potser m'hagués animat a pujar-lo (no hagués estat la primera vegada), però a la tarda teníem la festa d'aniversari de la nostra neboda i tampoc calia que hi arribés desfeta (sí, excuses....), total que allí vam donar el tomb. Quan ja estàvem entrant a Argentona altre cop va ser quan es va posar a ploure de veritat i durant uns 5min va caure pluja de la bona. Allí se'm van refredar les cames. Anava bé, però vaig agafar fred i no em veia en cor de pujar (en bici, clar) la pujada a Vilassar des de Cabrils, així que vam continuar el camí del mig fins a Premià per sortir a la rotonda de l'Illa Fantasia i des d'allí cap a Vilassar de Dalt i fins a casa del Jordi. En aquells moments va ser quan vaig decidir que si algun dia visc al Maresme, serà a nivell de mar. Res d'haver de pujar per tornar a casa, quan ja estàs fotut.Apa, a veure si us animeu i expliqueu com va anar la marxa de Vilafranca! Pel que sé pel Jordi, ell va arribar fet pols i a sobre només li donaven cervesa per beure. Aquests sí que en saben...
Apa, fins ben aviat,
martes, 25 de marzo de 2008
Comença el carrusel cicloturista
El proper diumenge, 30 de Març, amb la marxa del Vi i del Cava de Villafranca es dona el tret de sortida al tan desitjat carrusel cicluturista de la temporada 2008.Totes les ilusions i objectius de la temporada es transformaran en realitat per a tots els rodadors quan començem a donar pedals per complir amb els reptes marcats.El calendari cicloturista es llarg, i per poder estar s´ha de tenir i conservar un bon nivell i haver fet un bon entrenament, de lo contrari pateixes en les dures marxes que ens tenen preparades, no aptas per no patidors.Els que ja portem més experiencia en aixó de les marxes tenin mol guanyat, coneixem la majoria de circuits i sabem on tenim que regular per fer millors registres i no caure en errors comesos en edicions anteriors,tot i aixi, cada marxa es diferent, surten factors imprevisibles que no tens previstos, com pot ser el vent de cara i quedarte sense colaboraçió.Recordo les rectes interminables de la Segarra-solsonés de l´any passat tiran contra el vent , que et machaca contra mes apretes, recordes Kim?,o la pájara que vaig agafar en la terra de l´aigua a tres kilómetres de meta per no regularme en el menjar i beure, que es importantissim, o les rampes de l´alt de Sagalo en la banyoles-rocacorba, quins records companys?, son inoblidables i maravellosos, la clasicissima del club a Andorra, chapeau?, i vosaltres que em feu disfrutar tiran de valent per no quedarme despenxat.A tots vosaltres companys Routiers, us desitjo que tots els vostres somnis es converteixin en realitat, i que poguem gaudir plegats d´una bona temporada en la que hi haura espectacle ciclista del bó, segur. Fins a la propera cita.
ENDAVANT I FORÇA ROUTIERS.
Jaume Porta
ENDAVANT I FORÇA ROUTIERS.
Jaume Porta
lunes, 17 de marzo de 2008
Baila el ChikyChiky

La etapa ha resultado tan bonita como dura.
Tras una semana de incertidumbre sobre el tiempo que nos haría, al final, Chapeau!: Hemos podido disfrutar con la subida a Las Antenas. Vaya etapone!
Cuando resoplábamos subiendo el Montseny, el día no podía ser más idóneo: buena temperatura y sol primaveral. El inconveniente es que a esas alturas de la etapa no estás para muchas contemplaciones. Sólo cuando llegas al cim te das verdadera cuenta de lo que tienes delante de tus ojos. La majestuosidad de la montaña dominando sobre todo lo que la rodea. Tierras y hombres. Casas y coches. Y tú, con tu máquina y tu sacrificio, que no es tál, si no, empeño, consigues de alguna manera burlar sus defensas para acceder a los lugares de privilegio donde contemplar vistas de película.
Pero hoy se trataba de un primer contacto con la montaña, por eso hemos dejado para más adelante, cuando estemos más rodados, el ataque al santuario del Turó del Home. Quienes hemos podido acabar la vuelta: Rocky, Joan, Javier, Alberto, Jaume Bosch, Jaume (Mataro), Kim, Cristóbal, y un servidor, una vez más lo hemos pasado en grande. Rafel Farrè, Joan Mengual y Antonio Tomas no acabaron por diferentes motivos. En la próxima podrán desquitarse.
La temporada abanza inexorable al encuentro con las grandes citas, y con ella, los recorridos se endurecen y nuestra forma se perfila.
En el grupo hay ganas. Javier desde su blog nos hace una perfecta descripción de los momentos estelares de la salida donde, todos sin excepción, hemos gozado de nuestro minuto de gloria. Unos tirando, otros regulando y otros aguantado. Bueno, él, además, liándola, que es lo suyo.
Para mi ha sido un día especialmente musical. Yo que acostumbro a cantarrutear en la bicicleta (forma nada discreta de exteriorizar mi estado de ánimo), viendo el nerviosismo y la expectación que despertaba la vuelta, he empezado por el llano de la costa con: Hoy puede ser un gran día, de Serrat, para acabar, cuando volvía medio pájara en la misma nacional pero en sentido contrario a 22 Km/h contra el vendaval, recordando al chikiliquatre.
Tres Turons: El brikindans
Collsacreu: El Crusaíto
Font Martina: El Maiquelyason
El Collet: El Robocop
Baila Chiki Chiki…
Próximas salidas:
Domingo 23 Marzo (A las 8 en la tienda. Recorrido por decidir)
Domingo 30 Marzo (Marcha Vilafranca del Penedés.Estaremos en contacto)
Domingo 6 Abril Vuelta a Gallifa - Vuelta a Flandes - Calçotada en Teia
FELICES VACACIONES Y FELIZ VUELTA A FLANDES
viernes, 14 de marzo de 2008
Quatre motius...
Avui només començar algú vaticinava: " el ciclisme mor". Però quin ciclisme és el que defalleix i agonitza? Per descomptat que el d'un grup d'amics que surt a passar-ho bé i ho aconsegueix no mor ni morirà. Almenys això espero durant una bona temporada, que jo tinc ganes de bici per estona.Fer una afirmació com aquesta pot semblar idíl·lica, romàntica o fins i tot desesperada per negar la dura realitat. Però ben al contrari. La realitat és ben diferent i així ho demostra:- Diumenge, 8h del matí; qui si no una colla de sonats ens llevaríem a aquestes hores, quan alguns encara no s'han posat al llit, amb 10º de temperatura i amenaça de pluja a l'horitzó?- Diumenge, 4 ports, 115km: l'afegitó acaba de rematar al més valent. Tots ens coneixem la serralada litoral; preciosa i fàcil de travessar amb cotxe si ho vols fer quatre vegades i en bicicleta el que t'espera és una lluita agònica per aguantar la compostura.- 4 ports i 8 sonats: Xavier i Mengual, Joan i Paco, Joaquim i Jaume, en jaume Bosch i jo mateix, que ens hem anat tornant a l'hora de fotre pals, de tirar i de patir a cua. Al primer port han estat en Paco, en Jaume B., en Joan i en Quim els de davant, al segon en Paco, en Jaume, en Quim i jo qui ens hem decidit d'apretar. Al tercer ni ho sé ja que m'he decidit, mig obligat pel mal de cames, a esperar a en Mengual, tot i que estic segur que en Paco, en Joan i en Quim s'han tornat a deixar la pell sobre la bici. I al quart, en Quim, en Paco i jo hem arribat amb un bri de força més que la resta per pujar a bon ritme el que havuia de ser la última dificultat del dia.- 4 ports i 8 sonats: que hi hagi noms que no menciono no vol dir que només pensin en l'esmorzar que no fem. Aquí qui més qui menys a la que la resta es despista o ataca per davant o ataca per darrera, la qüestió és atacar. Demostrar-te a tu mateix que pots amb les teves limitacions i divertir-te compartint l'esforç. Ja ho diuen que el que agermana més és el patiment.- amb 4 ports no em tenim prou: així que encarem la tempesta i apretem les dents per tornar cap a casa. L'efecte dels cúmuls de tempesta que hi ha cap a terres gironines, ajudat per la configuració muntanyosa del nostre estimat Maresme, provoquen un vent mantingut d'uns 15km/h, que ens resta velocitat d'avanç i ens quedem en uns pobres 30km/h i reduint-se a mesura que pasen els metres.
Crec són quatre motius prou bons com per pensar que el ciclisme no es mor; nosaltres i totes les colles que ens creuem a la carretera, i tots els sonats que fan el cabra per muntanya, i els qui es llencem peralt avall al velòdrom, i també els que van a esmorzar o surten de passeig, tots nosaltres som el ciclisme, perquè fem ciclisme. Ara bé, això no treu que a qui es despisti en els entrenaments ens el manjem viu, i el matem a pals. Que aquí ningú entrena però si dijous al matí entre blanes i masnou poguessis veure el panorama a vista d'ocell segur que veuries més d'un maillot blanc i gros de routier. Així que ja ho sabeu, a disfrutar.Per cert, jo ja us aviso que els dos propers caps de setmana estic de stage entre Marsella i Niça, ben aprop dels alps marítims.
Crec són quatre motius prou bons com per pensar que el ciclisme no es mor; nosaltres i totes les colles que ens creuem a la carretera, i tots els sonats que fan el cabra per muntanya, i els qui es llencem peralt avall al velòdrom, i també els que van a esmorzar o surten de passeig, tots nosaltres som el ciclisme, perquè fem ciclisme. Ara bé, això no treu que a qui es despisti en els entrenaments ens el manjem viu, i el matem a pals. Que aquí ningú entrena però si dijous al matí entre blanes i masnou poguessis veure el panorama a vista d'ocell segur que veuries més d'un maillot blanc i gros de routier. Així que ja ho sabeu, a disfrutar.Per cert, jo ja us aviso que els dos propers caps de setmana estic de stage entre Marsella i Niça, ben aprop dels alps marítims.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
