Quatre motius...

Avui només començar algú vaticinava: " el ciclisme mor". Però quin ciclisme és el que defalleix i agonitza? Per descomptat que el d'un grup d'amics que surt a passar-ho bé i ho aconsegueix no mor ni morirà. Almenys això espero durant una bona temporada, que jo tinc ganes de bici per estona.Fer una afirmació com aquesta pot semblar idíl·lica, romàntica o fins i tot desesperada per negar la dura realitat. Però ben al contrari. La realitat és ben diferent i així ho demostra:- Diumenge, 8h del matí; qui si no una colla de sonats ens llevaríem a aquestes hores, quan alguns encara no s'han posat al llit, amb 10º de temperatura i amenaça de pluja a l'horitzó?- Diumenge, 4 ports, 115km: l'afegitó acaba de rematar al més valent. Tots ens coneixem la serralada litoral; preciosa i fàcil de travessar amb cotxe si ho vols fer quatre vegades i en bicicleta el que t'espera és una lluita agònica per aguantar la compostura.- 4 ports i 8 sonats: Xavier i Mengual, Joan i Paco, Joaquim i Jaume, en jaume Bosch i jo mateix, que ens hem anat tornant a l'hora de fotre pals, de tirar i de patir a cua. Al primer port han estat en Paco, en Jaume B., en Joan i en Quim els de davant, al segon en Paco, en Jaume, en Quim i jo qui ens hem decidit d'apretar. Al tercer ni ho sé ja que m'he decidit, mig obligat pel mal de cames, a esperar a en Mengual, tot i que estic segur que en Paco, en Joan i en Quim s'han tornat a deixar la pell sobre la bici. I al quart, en Quim, en Paco i jo hem arribat amb un bri de força més que la resta per pujar a bon ritme el que havuia de ser la última dificultat del dia.- 4 ports i 8 sonats: que hi hagi noms que no menciono no vol dir que només pensin en l'esmorzar que no fem. Aquí qui més qui menys a la que la resta es despista o ataca per davant o ataca per darrera, la qüestió és atacar. Demostrar-te a tu mateix que pots amb les teves limitacions i divertir-te compartint l'esforç. Ja ho diuen que el que agermana més és el patiment.- amb 4 ports no em tenim prou: així que encarem la tempesta i apretem les dents per tornar cap a casa. L'efecte dels cúmuls de tempesta que hi ha cap a terres gironines, ajudat per la configuració muntanyosa del nostre estimat Maresme, provoquen un vent mantingut d'uns 15km/h, que ens resta velocitat d'avanç i ens quedem en uns pobres 30km/h i reduint-se a mesura que pasen els metres.
Crec són quatre motius prou bons com per pensar que el ciclisme no es mor; nosaltres i totes les colles que ens creuem a la carretera, i tots els sonats que fan el cabra per muntanya, i els qui es llencem peralt avall al velòdrom, i també els que van a esmorzar o surten de passeig, tots nosaltres som el ciclisme, perquè fem ciclisme. Ara bé, això no treu que a qui es despisti en els entrenaments ens el manjem viu, i el matem a pals. Que aquí ningú entrena però si dijous al matí entre blanes i masnou poguessis veure el panorama a vista d'ocell segur que veuries més d'un maillot blanc i gros de routier. Així que ja ho sabeu, a disfrutar.Per cert, jo ja us aviso que els dos propers caps de setmana estic de stage entre Marsella i Niça, ben aprop dels alps marítims.