r al cotxe. La temperatura era de 10 graus. Els vaig deixar a la recta a 5km de Bourg d'Oisans després d'haver preparat la màquina que els ajudaria a passar la prova més dura de la temporada. Jo, una mica més desperta, pel fred del matí, me'n vaig tornar cap a l'apartament. Ells, en direcció contrària, encara els tocava una hora ben bona d'espera per poder sortir. Però jo tenia uns altres plans aquell dia. Això sí, res de sortir a les 7 del matí amb 11 o 12 graus de temperatura. El sacrifici no és tan gran encara. Vaig tornar, vaig esmorzar i em vaig posar al llit una estoneta més. Cap a quarts de 10, una hora una mica més descent, em vaig començar a bellugar. Em vaig vestir, recollir tot el menjar i vaig tirar avall altre cop. A les 10:50 sortia de Bourg d'Oisans. Objectiu: Alpe d'Huez. Portava des de l'any passat entrenant-me i mentalitzant-me. L'any passat per moltes ganes i enveja que tingués, no l'hagués pujat ni en broma. S'ha de ser realistes i per pujar un cim com aquest s'ha d'anar preparat. Jo ho anava fent durant tota la temporada. Vaig començar pel castell de Montjuic, després la pujada al Tibidabo i la carretera de les Aigües, per Marsella, per St Mateu a Vilassar, fins que va arribar divendres a la tarda i encarar la primera rampa amb cotxe de l'Alpe d'Huez. Allà vaig veure que el cotxe necessitava reduir a primera en alguna de les rampes i jo pensava... nena, ni en broma. Però com el Jordi feia dies que em deia, no m'havia d'obsessionar, seria un primer contacte i arribaria on arribaria. I així m'ho vaig prendre el dissabte, ja al migdia. La temperatura era molt més bona, feia solet i anava ben carregada de menjar i beure, així que em vaig dir: "amunt! Que després toca la baixada!" Vaig començar ja amb el plat petit i el pinyó més gran i a poc a poc al meu ritme anava pujant i anava veient com el número de les corbes anava disminuint. A la 13 i a falta de 9km em trobava de conya i vaig decidir fer una petita parada per fer quatre estiraments, menjar mig plàtan i anar al "lavabo". Total, dos minuts de parada. Portava una horeta pujant. L'estat d'ànim, enlloc d'anar defallint, anava augmentant perquè vas veient cada vegada més avall el poble de Bourg d'Oisans. Següent parada tècnica al cap de 30 min. L'altra meitat del plàtan i reomplir el bidó d'aigua d'una mànega preparada pels ciclistes que estaven a punt d'arribar. Estava al poble de Ribot, on just al costat de la carretera hi ha un cemintiri. Segur que més d'un ahir pensava que hi aniria de cap... Jo m'anava trobant bé i vaig decidir continuar amunt. Al cap d'una estona veig escrit a l'asfalt "Point of no return", és a dir, punt del no retorn. O sigui, que si havia arribat fins allí dalt, ara no m'anava a "rajar" i tirar enrera. Les cames ho corroboraven així que amunt! L'última parada va ser a l'entrada d'Alpe d'Huez. Just abans del que per mi va ser el pitjor tros i el Jordi ja m'havia avisat. Eren la 1 del migdia i els primers de la Marmotte ja em passaven. Falten 3 o 4 km. Veus el poble allà mateix però encara falten 3 corbes que deunidó. Però ara no ho anava a deixar. Era allà mateix! I la gent t'anava animant. Catalans, bascs, holandesos, anglesos, francesos, de totes les puntes del món! Ja era dalt! No em van deixar passar per sota la meta, però la sensació d'haver-ho aconseguit era impressionant. La llàstima era que no tenia a ningú amb qui celebrar-ho i començar a saltar i botar! Però bé, la sensació que et queda dins és per tota la vida. Vaig demanar que em fessin una foto a l'arribada. I també els fotògrafs de l'organització me'n van fer una altra just arribant a Alpe d'Huez. Què vaig tardar? Doncs 2h22min pujant i 25min baixant. No és just. Podria durar una mica més la baixada. Em va servir per anar veient les cares dels primers que arribaven de la Marmotte. Pobrets, ja m'imaginava el Jordi i el Joan. Però aquest és el nostre esport, sacrifici! Però val la pena... Doncs res, l'any que ve a superar el temps d'aquest any i a veure si provo algun altre cim mític! Continuarem entrenant! Fins ben aviat!
lunes, 9 de julio de 2007
Mercè des de Alpe d'Huez
Dissabte 07/07/07. La data ja augura que aquest dia serà important. I tant que ho va ser! Però bé, anem a poc a poc... No sé quina hora era quan aquell parell es van començar a bellugar. Bé, el Joan em va confesar que no havia dormit en tota la nit... A mi em van fer llevar cap a les 6 del matí. Ells ja estaven llestos. Jo em vaig vestir i mig adormida em vaig posa
r al cotxe. La temperatura era de 10 graus. Els vaig deixar a la recta a 5km de Bourg d'Oisans després d'haver preparat la màquina que els ajudaria a passar la prova més dura de la temporada. Jo, una mica més desperta, pel fred del matí, me'n vaig tornar cap a l'apartament. Ells, en direcció contrària, encara els tocava una hora ben bona d'espera per poder sortir. Però jo tenia uns altres plans aquell dia. Això sí, res de sortir a les 7 del matí amb 11 o 12 graus de temperatura. El sacrifici no és tan gran encara. Vaig tornar, vaig esmorzar i em vaig posar al llit una estoneta més. Cap a quarts de 10, una hora una mica més descent, em vaig començar a bellugar. Em vaig vestir, recollir tot el menjar i vaig tirar avall altre cop. A les 10:50 sortia de Bourg d'Oisans. Objectiu: Alpe d'Huez. Portava des de l'any passat entrenant-me i mentalitzant-me. L'any passat per moltes ganes i enveja que tingués, no l'hagués pujat ni en broma. S'ha de ser realistes i per pujar un cim com aquest s'ha d'anar preparat. Jo ho anava fent durant tota la temporada. Vaig començar pel castell de Montjuic, després la pujada al Tibidabo i la carretera de les Aigües, per Marsella, per St Mateu a Vilassar, fins que va arribar divendres a la tarda i encarar la primera rampa amb cotxe de l'Alpe d'Huez. Allà vaig veure que el cotxe necessitava reduir a primera en alguna de les rampes i jo pensava... nena, ni en broma. Però com el Jordi feia dies que em deia, no m'havia d'obsessionar, seria un primer contacte i arribaria on arribaria. I així m'ho vaig prendre el dissabte, ja al migdia. La temperatura era molt més bona, feia solet i anava ben carregada de menjar i beure, així que em vaig dir: "amunt! Que després toca la baixada!" Vaig començar ja amb el plat petit i el pinyó més gran i a poc a poc al meu ritme anava pujant i anava veient com el número de les corbes anava disminuint. A la 13 i a falta de 9km em trobava de conya i vaig decidir fer una petita parada per fer quatre estiraments, menjar mig plàtan i anar al "lavabo". Total, dos minuts de parada. Portava una horeta pujant. L'estat d'ànim, enlloc d'anar defallint, anava augmentant perquè vas veient cada vegada més avall el poble de Bourg d'Oisans. Següent parada tècnica al cap de 30 min. L'altra meitat del plàtan i reomplir el bidó d'aigua d'una mànega preparada pels ciclistes que estaven a punt d'arribar. Estava al poble de Ribot, on just al costat de la carretera hi ha un cemintiri. Segur que més d'un ahir pensava que hi aniria de cap... Jo m'anava trobant bé i vaig decidir continuar amunt. Al cap d'una estona veig escrit a l'asfalt "Point of no return", és a dir, punt del no retorn. O sigui, que si havia arribat fins allí dalt, ara no m'anava a "rajar" i tirar enrera. Les cames ho corroboraven així que amunt! L'última parada va ser a l'entrada d'Alpe d'Huez. Just abans del que per mi va ser el pitjor tros i el Jordi ja m'havia avisat. Eren la 1 del migdia i els primers de la Marmotte ja em passaven. Falten 3 o 4 km. Veus el poble allà mateix però encara falten 3 corbes que deunidó. Però ara no ho anava a deixar. Era allà mateix! I la gent t'anava animant. Catalans, bascs, holandesos, anglesos, francesos, de totes les puntes del món! Ja era dalt! No em van deixar passar per sota la meta, però la sensació d'haver-ho aconseguit era impressionant. La llàstima era que no tenia a ningú amb qui celebrar-ho i començar a saltar i botar! Però bé, la sensació que et queda dins és per tota la vida. Vaig demanar que em fessin una foto a l'arribada. I també els fotògrafs de l'organització me'n van fer una altra just arribant a Alpe d'Huez. Què vaig tardar? Doncs 2h22min pujant i 25min baixant. No és just. Podria durar una mica més la baixada. Em va servir per anar veient les cares dels primers que arribaven de la Marmotte. Pobrets, ja m'imaginava el Jordi i el Joan. Però aquest és el nostre esport, sacrifici! Però val la pena... Doncs res, l'any que ve a superar el temps d'aquest any i a veure si provo algun altre cim mític! Continuarem entrenant! Fins ben aviat!
r al cotxe. La temperatura era de 10 graus. Els vaig deixar a la recta a 5km de Bourg d'Oisans després d'haver preparat la màquina que els ajudaria a passar la prova més dura de la temporada. Jo, una mica més desperta, pel fred del matí, me'n vaig tornar cap a l'apartament. Ells, en direcció contrària, encara els tocava una hora ben bona d'espera per poder sortir. Però jo tenia uns altres plans aquell dia. Això sí, res de sortir a les 7 del matí amb 11 o 12 graus de temperatura. El sacrifici no és tan gran encara. Vaig tornar, vaig esmorzar i em vaig posar al llit una estoneta més. Cap a quarts de 10, una hora una mica més descent, em vaig començar a bellugar. Em vaig vestir, recollir tot el menjar i vaig tirar avall altre cop. A les 10:50 sortia de Bourg d'Oisans. Objectiu: Alpe d'Huez. Portava des de l'any passat entrenant-me i mentalitzant-me. L'any passat per moltes ganes i enveja que tingués, no l'hagués pujat ni en broma. S'ha de ser realistes i per pujar un cim com aquest s'ha d'anar preparat. Jo ho anava fent durant tota la temporada. Vaig començar pel castell de Montjuic, després la pujada al Tibidabo i la carretera de les Aigües, per Marsella, per St Mateu a Vilassar, fins que va arribar divendres a la tarda i encarar la primera rampa amb cotxe de l'Alpe d'Huez. Allà vaig veure que el cotxe necessitava reduir a primera en alguna de les rampes i jo pensava... nena, ni en broma. Però com el Jordi feia dies que em deia, no m'havia d'obsessionar, seria un primer contacte i arribaria on arribaria. I així m'ho vaig prendre el dissabte, ja al migdia. La temperatura era molt més bona, feia solet i anava ben carregada de menjar i beure, així que em vaig dir: "amunt! Que després toca la baixada!" Vaig començar ja amb el plat petit i el pinyó més gran i a poc a poc al meu ritme anava pujant i anava veient com el número de les corbes anava disminuint. A la 13 i a falta de 9km em trobava de conya i vaig decidir fer una petita parada per fer quatre estiraments, menjar mig plàtan i anar al "lavabo". Total, dos minuts de parada. Portava una horeta pujant. L'estat d'ànim, enlloc d'anar defallint, anava augmentant perquè vas veient cada vegada més avall el poble de Bourg d'Oisans. Següent parada tècnica al cap de 30 min. L'altra meitat del plàtan i reomplir el bidó d'aigua d'una mànega preparada pels ciclistes que estaven a punt d'arribar. Estava al poble de Ribot, on just al costat de la carretera hi ha un cemintiri. Segur que més d'un ahir pensava que hi aniria de cap... Jo m'anava trobant bé i vaig decidir continuar amunt. Al cap d'una estona veig escrit a l'asfalt "Point of no return", és a dir, punt del no retorn. O sigui, que si havia arribat fins allí dalt, ara no m'anava a "rajar" i tirar enrera. Les cames ho corroboraven així que amunt! L'última parada va ser a l'entrada d'Alpe d'Huez. Just abans del que per mi va ser el pitjor tros i el Jordi ja m'havia avisat. Eren la 1 del migdia i els primers de la Marmotte ja em passaven. Falten 3 o 4 km. Veus el poble allà mateix però encara falten 3 corbes que deunidó. Però ara no ho anava a deixar. Era allà mateix! I la gent t'anava animant. Catalans, bascs, holandesos, anglesos, francesos, de totes les puntes del món! Ja era dalt! No em van deixar passar per sota la meta, però la sensació d'haver-ho aconseguit era impressionant. La llàstima era que no tenia a ningú amb qui celebrar-ho i començar a saltar i botar! Però bé, la sensació que et queda dins és per tota la vida. Vaig demanar que em fessin una foto a l'arribada. I també els fotògrafs de l'organització me'n van fer una altra just arribant a Alpe d'Huez. Què vaig tardar? Doncs 2h22min pujant i 25min baixant. No és just. Podria durar una mica més la baixada. Em va servir per anar veient les cares dels primers que arribaven de la Marmotte. Pobrets, ja m'imaginava el Jordi i el Joan. Però aquest és el nostre esport, sacrifici! Però val la pena... Doncs res, l'any que ve a superar el temps d'aquest any i a veure si provo algun altre cim mític! Continuarem entrenant! Fins ben aviat!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Felicitats Mercè i Jordi, sou uns campions com a ciclistes i com a persones. Jo no he pogut acabar la Marmotte a satisfacció, però definitivament estic enganxat a aquesta marxa de per vida. Us comunico que avui he començat a preparar la de l'any que vé.
Joan.
Si con la Quebranta uno pasa su reválida en el mundillo cicloturista, con La Marmotte obtiene la diplomatura. Vosotros lo habéis hecho en el mismo año y con sobresaliente.
Yo también os felicito. Aún con la indisposición de Joan, a Valverde le pasó lo mismo en el Dauphiné, los tres podéis estar satisfechos de los resultados. Y lo más importante: lo que se disfruta de la bici cuando a uno le responden las piernas, por esos parajes, con ese ambiente y en la mejor compañía.
Enhorabuena Mercè. Alpe d'Huez viene a ser algo así como un doctorado. Si ésta es tu primera experiencia, no quiero pensar lo que harás cuando estés bien entrenada. Aunque mi consejo es que huyas ahora que aún estás a tiempo.
Aprovecho el espacio para comunicar la salida del domingo:
Sant Pol, Collsacreu, La Costa, Parpers.
Salida 7:30
Joan, aquí si hi ha algú a felicitar ets tu, que després de "patir" la nostra companyia encara té forces per enfrontar-se a un repte en majúscules i superar-se tot i les adversitats. Perquè tot i no poder acabar, arribar a al revolt 13 sense haver menjat res des de mig Galibier no ho fa tothom.
A més, aquells que ni tant sols s'atreveixen a provar-ho no poden ni tant sols imaginar-se com n'és d'emocionant aquesta marxa (a veure si els piquem i per l'any que ve ampliem la llista d'inscrits).
Xavier, Mengual, Alfonso, Joaquin, Paco, ... què passa?!? No sigueu nenes i a veure si l'any que ve ens reservem el primer cap de setmana de juliol.
jordi
Publicar un comentario