Divendres 6 de juliol, 7 del matí, Vilassar de Mar. En Joan ja m’espera amb el cotxe carregat i només transvasem les bicis de la Mercè i meva i la meva bossa al cotxe i sortim pitant cap a Montpellier. A les 11h a Montpellier ja hem recollit a la Mercè i sortim pitant cap a l’Alpe d’Huez. Es nota que estem neguitosos i volem arribar. A l’hora de dinar ens trobem un no-iniciats en temes marmotencs de Manlleu, bastant més neguitosos que nosaltres, però com que ells eren colla ho dissimulaven fent merder i rient molt. Finalment a l’Alpe d’Huez, recollida de dorsals, retrobament amb els de Manlleu i cap a Clavans a saludar el nostre amic Xavier, l’amo de la casa on ens allotgem, i a sopar i dormir ben aviat (i tant aviat que era).
Dissabte 7 de juliol, hora indefinida durant la matinada, en Joan no ha aclucat l’ull. Jo, com a la Quebranta, vaig aconseguir dormir una mica, i la resta a reposar i relaxar-me com si estigués dormint. Finalment a les 5 em llevo, visito el senyor Roca i esmorzo. En Joan ja ho ha fet tot això, s’ha vestit i està llest per sortir. Jo em vesteixo i desvesteixo dues vegades, per unes visites extres al senyor Roca. Finalment al voltant de les 6 sortim cap a la sortida.
Arribem puntuals, i més tenint en compte que l’organització ja avisava que els dorsals del 4000 endavant no sortirien fins a les 7:50. Però què millor que respirar el silenci i la calma tensa de l’espera entre 7500 ciclistes apunt d’afrontar tot un repte? I és que a diferencia d’altres marxes fins 5 minuts abans de sortir no se sent ni un sospir. Es respira tensió.
Ja es mouen allà davant!!! Això vol dir que ens falten 20 minuts per sortir! Ja es mouen altre cop, i ara som nosaltres!! El xiulet del sensor dels xips ho confirma, acabem de començar La Marmotte.
Bourg d’oisans – Allemont: l’equip Routier, format per en Joan Camps i jo mateix, només fa que avançar gent. Aquí s’ho prenen amb calma, així que ho teníem fàcil. Arribem a Allemont, gir a la dreta i primera rampa. Tot i el canvi de recorregut arribem a la pressa amb més facilitat sense creuar el centre d’Allemont. En Joan m’ha donat instruccions, que m’avanci a preparar-li el terreny per quan ataqui!! Així que cadascú al seu ritme i a encarar els primers 36 de pujada. És la primera, però és fàcil. Té descansos i tan en Joan com jo anem avançant a gent, fet que puja la moral. Segons parlem després ell triga 2:05 i jo entre 1:30 i 1:45 per coronar Glandon. La diferencia fa que quan ell corona jo ja estigui a baix, i hagi agafat un bon grup que em porta fins el Telegraph a uns 40km/h.
Les sensacions no poden ser més bones. Així que arribem a St Michel de la Maurienne i amunt que fa pujada. El Telegraph ja em costa una mica més. Trigo una hora en coronar-lo. La calculadora se’m posa en marxa i veig que si supero les 6 h dalt el Galibier el meu objectiu de fer menys de 8:30 serà impossible de complir.
A Valloire un grupet de musics alleugera el patiment. Almenys ho intenten. Encara sort ja que la gent del carrer aplaudeix escassament. Tant és l’objectiu és clar.
Potser si que l’objectiu el tinc clar, ara com es pateix pujant els últims 7km des de Plan Lachat!!! Són eterns, durs, i desmoralitzant només que se t’acudeixi aixecar la vista i buscar el final. I la vista cap avall tampoc ajuda! La carretera serpenteja avall, allà lluny, i està plena de patidors com tu. Pobres desgraciats que encara els queda un tros que tu ja has fet, i afortunats els que van per davant que els queda menys que a mi!
Finalment, arribo a l’últim km, que fill de puta que és per ser l’últim!!! Però el crono canta: 5:45. Estic més a prop d’aconseguir-ho.
Avall, avall que fa baixada. Una baixada que et posa els pèls de punta només que ho pensis, mala carretera, estreta, trànsit obert. L’encreuament del Lautaret és un descans físic i moral. La carretera millora lleugerament i les corbes són més agraïdes.
He agafat un grup prou nombrós i amb ganes de tirar, perfecte. Baixem lleugers cap a l’infern. Durant una hora no fem res més que baixar, això vol dir que els 50km des de Galibier a Bourg d’oisans els fem a 50km/h de mitjana, fàcil càlcul.
A la pressa em creuo amb la Mercè que ja puja cap a l’apartament a canviar-se. Per l’hora que és juraria que ha aconseguit coronar l’Alpe. Millor, ja que jo tinc la sensació d’anar sobrat de forces i només faltaria que a mi m’anés bé i a ella no. Hi hauria crisi de parella.
6:50 hores de cronòmetre, quarts de tres de la tarda. Falta el pitjor, però si hem arribat aquí... M’aturo a repostar, poso súper sense plom als bidons menjo un parell de talls de taronja i amunt. Corba 21, corba 20, corba 19, ... em descompto... la següent hauria de ser la 15? Sí sort que no era la 16 o la 17. 14, 13, joder com costa. Malauradament en Joan es quedarà aquí. Una indigestió el deixarà a la cuneta de la corba 13. Resem perquè no ens ho expliqui al cap dels anys com feia en Salva amb la seva història del km 14 de Santa Fe.
Tot i descomptar-me amb els números de les corbes, la calculadora funciona a ple rendiment. He posat el crono a zero al poble i vaig controlant el temps de la pujada. Haig d’aguantar els 9km/h per poder complir, però cada cop és més difícil! A falta de 3 corbes i 4 km em queda un marge escàs però assequible. 3km i ja ho veig. 2 i ja és meu. Però per si de cas, apreto les dents i em augmento el ritme, amb l’ajuda que suavitza la pendent baixo pinyons, del 27 al 25, i fins el 21. Als apartaments m’atreveixo amb el plat i fins a meta esprintant!!! Objectiu acomplert: 8h 24m 38s. La pujada de l’Alpe d’Huez l’he feta amb 1h 25, uns minutets més que en Pantani quan va fer-la amb tres quarts d’hora.
Fins i tot m’he avançat a la Mercè, que ha aprofitat per dutxar-se i dinar una mica. I mentre aparcava el cotxe jo he creuat l’arribava. Al cap de res ens truca en Joan que ens espera a la corba 13. Llàstima, l’any que ve hi tornem i a veure si a la tercera va la vençuda.
I a la resta us dic el mateix. A veure si no us rajeu i l’any que ve podem organitzar una bona colla.
Diumenge 8 de juliol: quin mal de cames!!!!!
Dissabte 7 de juliol, hora indefinida durant la matinada, en Joan no ha aclucat l’ull. Jo, com a la Quebranta, vaig aconseguir dormir una mica, i la resta a reposar i relaxar-me com si estigués dormint. Finalment a les 5 em llevo, visito el senyor Roca i esmorzo. En Joan ja ho ha fet tot això, s’ha vestit i està llest per sortir. Jo em vesteixo i desvesteixo dues vegades, per unes visites extres al senyor Roca. Finalment al voltant de les 6 sortim cap a la sortida.
Arribem puntuals, i més tenint en compte que l’organització ja avisava que els dorsals del 4000 endavant no sortirien fins a les 7:50. Però què millor que respirar el silenci i la calma tensa de l’espera entre 7500 ciclistes apunt d’afrontar tot un repte? I és que a diferencia d’altres marxes fins 5 minuts abans de sortir no se sent ni un sospir. Es respira tensió.
Ja es mouen allà davant!!! Això vol dir que ens falten 20 minuts per sortir! Ja es mouen altre cop, i ara som nosaltres!! El xiulet del sensor dels xips ho confirma, acabem de començar La Marmotte.
Bourg d’oisans – Allemont: l’equip Routier, format per en Joan Camps i jo mateix, només fa que avançar gent. Aquí s’ho prenen amb calma, així que ho teníem fàcil. Arribem a Allemont, gir a la dreta i primera rampa. Tot i el canvi de recorregut arribem a la pressa amb més facilitat sense creuar el centre d’Allemont. En Joan m’ha donat instruccions, que m’avanci a preparar-li el terreny per quan ataqui!! Així que cadascú al seu ritme i a encarar els primers 36 de pujada. És la primera, però és fàcil. Té descansos i tan en Joan com jo anem avançant a gent, fet que puja la moral. Segons parlem després ell triga 2:05 i jo entre 1:30 i 1:45 per coronar Glandon. La diferencia fa que quan ell corona jo ja estigui a baix, i hagi agafat un bon grup que em porta fins el Telegraph a uns 40km/h.
Les sensacions no poden ser més bones. Així que arribem a St Michel de la Maurienne i amunt que fa pujada. El Telegraph ja em costa una mica més. Trigo una hora en coronar-lo. La calculadora se’m posa en marxa i veig que si supero les 6 h dalt el Galibier el meu objectiu de fer menys de 8:30 serà impossible de complir.
A Valloire un grupet de musics alleugera el patiment. Almenys ho intenten. Encara sort ja que la gent del carrer aplaudeix escassament. Tant és l’objectiu és clar.
Potser si que l’objectiu el tinc clar, ara com es pateix pujant els últims 7km des de Plan Lachat!!! Són eterns, durs, i desmoralitzant només que se t’acudeixi aixecar la vista i buscar el final. I la vista cap avall tampoc ajuda! La carretera serpenteja avall, allà lluny, i està plena de patidors com tu. Pobres desgraciats que encara els queda un tros que tu ja has fet, i afortunats els que van per davant que els queda menys que a mi!
Finalment, arribo a l’últim km, que fill de puta que és per ser l’últim!!! Però el crono canta: 5:45. Estic més a prop d’aconseguir-ho.
Avall, avall que fa baixada. Una baixada que et posa els pèls de punta només que ho pensis, mala carretera, estreta, trànsit obert. L’encreuament del Lautaret és un descans físic i moral. La carretera millora lleugerament i les corbes són més agraïdes.
He agafat un grup prou nombrós i amb ganes de tirar, perfecte. Baixem lleugers cap a l’infern. Durant una hora no fem res més que baixar, això vol dir que els 50km des de Galibier a Bourg d’oisans els fem a 50km/h de mitjana, fàcil càlcul.
A la pressa em creuo amb la Mercè que ja puja cap a l’apartament a canviar-se. Per l’hora que és juraria que ha aconseguit coronar l’Alpe. Millor, ja que jo tinc la sensació d’anar sobrat de forces i només faltaria que a mi m’anés bé i a ella no. Hi hauria crisi de parella.
6:50 hores de cronòmetre, quarts de tres de la tarda. Falta el pitjor, però si hem arribat aquí... M’aturo a repostar, poso súper sense plom als bidons menjo un parell de talls de taronja i amunt. Corba 21, corba 20, corba 19, ... em descompto... la següent hauria de ser la 15? Sí sort que no era la 16 o la 17. 14, 13, joder com costa. Malauradament en Joan es quedarà aquí. Una indigestió el deixarà a la cuneta de la corba 13. Resem perquè no ens ho expliqui al cap dels anys com feia en Salva amb la seva història del km 14 de Santa Fe.
Tot i descomptar-me amb els números de les corbes, la calculadora funciona a ple rendiment. He posat el crono a zero al poble i vaig controlant el temps de la pujada. Haig d’aguantar els 9km/h per poder complir, però cada cop és més difícil! A falta de 3 corbes i 4 km em queda un marge escàs però assequible. 3km i ja ho veig. 2 i ja és meu. Però per si de cas, apreto les dents i em augmento el ritme, amb l’ajuda que suavitza la pendent baixo pinyons, del 27 al 25, i fins el 21. Als apartaments m’atreveixo amb el plat i fins a meta esprintant!!! Objectiu acomplert: 8h 24m 38s. La pujada de l’Alpe d’Huez l’he feta amb 1h 25, uns minutets més que en Pantani quan va fer-la amb tres quarts d’hora.
Fins i tot m’he avançat a la Mercè, que ha aprofitat per dutxar-se i dinar una mica. I mentre aparcava el cotxe jo he creuat l’arribava. Al cap de res ens truca en Joan que ens espera a la corba 13. Llàstima, l’any que ve hi tornem i a veure si a la tercera va la vençuda.
I a la resta us dic el mateix. A veure si no us rajeu i l’any que ve podem organitzar una bona colla.
Diumenge 8 de juliol: quin mal de cames!!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario