La llei de Murphy

De feia uns dies que m’estava plantejant aprofitar la invitació d’una amiga d’Olot i estalviar-me la matinada típica de la Remences. Així que després de pensar-m’ho, tampoc massa, em vaig decidir.
Dissabte a les sis sortia de casa direcció Olot. Tot va anar rodat; poc trànsit, recollida del dorsal sense problemes greus (tot i que em donessin el xip del dorsal 670 en comptes del 671 que em corresponia), salutacions a un antic professor meu de la universitat que organitza la Remences des de la primera edició, i cap a casa l’amiga falta gent.
Per descomptat vaig ser l’atracció de la vetllada, els pares de l’amiga es desvivien per atendre’m, i son pare mostrava molt d’interès en aquesta afecció nostra que moltes vegades no s’acaba d’entendre. Així que parlant va sortir el tema de les punxades, i jo, intel·ligent de mi o poc supersticiós, li vaig espetar que normalment a les marxes no rebentava mai.
Vaig anar a dormir tant tranquil, sense saber que avui a 5km de la sortida, just a la rotonda de sortida d’Olot (aquella del polígon industrial, que ve després d’una baixadeta) enganxaria una pedra, pessigaria el pneumàtic i pum rebentat!
Res, no he trigat res a canviar, 5 o 10 minuts potser? Suficient per perdre al Mengual i al Xavier, i que em passés tres quartes parts dels participants.
A partir de llavors, ha estat un rosari de Routiers. El primer que m’he trobat ha estat a en Vallbona, que m’ha vist que ja arrencava i m’ha mig esperat, per dir-me que tirés que ell anava de passeig. Això de córrer pel desert li treu les ganes a pedalar a qualsevol, o no Vallbona?
A continuació he atrapat als incansables del B; Luís i Juan Carlos, i a en Jaume que m’ha costat agafar-lo. En un no res els tenim trepitjant-nos els talons als de l’A i llavors ja ens podem preparar.
Per incansables en Joan, amb un estil inconfusible, i unes ganes que ja les voldríem tots ens hem trobat a l’entrada d’Olot, camí de la Pinya. Hem anat juntets en Jaume, en Joan i jo fins a peu de Bracons.
I en descuido a l’Albert, que està fet una màquina, tot i que només faci la curta. Com ha pujat Canes, ha estat un vist i no vist. Això si, molt diplomàtic ell m’ha dit: “pren-t’ho en calma que a tu encara et queda una bona pallissa”. Encara sort que és un bon amic i company i sap com no ferir sensibilitats.
Però l’apoteosi de les trobades ha estat poc després de deixar a en Joan i en Jaume a Bracons. Mengual, ja em perdonaràs, però l’aspecte que feies no era gens bo, i el teu pedalar encara menys! Només veure’t llençar-te com un animal famèlic sobre l’avituallament de Bracons ja ho deia tot! No vull fer sang dels caiguts, però déu n’hi do com anaves! Ara ja t’he dit que després de Bracons, en el pla ens tornaríem a trobar. Rodador com ets, amb les cames enrampades i tot saps menjar quilòmetres. Espero que la barreta que t’he donat i el vent de cul que ajudava a la pujada de Condreu hagin servit per alguna cosa i hagis arribat bé al final.
I finalment, el motiu que us faci el llistat detallat dels meus encontres. No sabeu la patxorra i la calma amb la que en Xavier esperava la nostra arribada a la meta. Dutxat i arreglat com si hagués d’anar a casament. Però que no has corregut la marxa, o és que vas així de sobrat!? Quin tiu, al final t’haurem de prohibir els entrenaments dels divendres a la tarda. Perquè no em negaràs que divendres cap allà a les 6 tornaves per la rotonda de l’Illa Fantasia!
Per cert, mentre baixava enxufat avall des de Condreu he vist al Miguel assegut prenent la fresca al marge de la carretera. Suposo que estava esperant el nostre pas, però amb que estava disfrutant jo de la baixada de Condreu, corbejant a mil per hora i traçant les corbes al mil·límetre, no m’he parat a preguntar-li.
I és que en definitiva, a part de trobar-me bé i amb bones sensacions a les cames, avui he gaudit com un camell amb les baixades (sobretot) i les pujades (no tant) que ens esperen cada any a la Remences.
Espero que vosaltres també ho hagueu fet, encara que cadascú a la seva manera.

Ens veiem a la propera marxa.
Jordi