Entrenant pel Tourmalet sense bicicleta

Hola, gent! Jo també he estat "entranant" aquest cap de setmana. Ara bé, ha estat un entrenament sense bicicleta... us explico.Ja feia dies que un col.laborador del grup ens deia que hauríem d'anar a donar un tomb per la Sainte-Victoire. L'any passat em sembla que us vaig explicar com és: una petita serralada d'uns mil metres d'alçada a 10km d'Aix-en-Provence i a uns 40km de Marsella. És un paisatge idílic de mitja muntanya i des de dalt es pot veure, en un dia clar, el Mediterrani i els Alps del Sud. Ahir no vam tenir tanta sort, el dia era brut, però la temperatura bona. Vam deixar el cotxe al pàrquind de la presa de Bimont i allí vam agafar la ruta blava que puja fins "La Croix de Provence". El desnivell és d'uns 700m per camins de pedra. La major part del camí vas pujant i resseguint la carena (1h30m). Llavors es suavitza una mica abans de tornar a pujar i vam aprofitar per treure els entrepans de la motxilla i dinar. Només ens quedava 1h de pujada, però amb l'estómac ple i les cames fredes altre cop es va fer llarg... Quan arribes dalt de tot és com quan vaig arribar a l'Alpe d'Huez l'any passat, aquella sensació que tots vosaltres coneixeu bé de: ho he aconseguit! I la vista, com us he dit, és un regal per tot l'esforç realitzat durant la pujada. Així quan vas en bicicleta, la baixada és més o menys relaxant, en la muntanya i a peu, tot el contrari. Ara és quan els genolls es comencen a carregar i les cames et tremolen. Notes totes les roques punxegudes a la planta dels peus. Et sembla que la baixada ha de ser més ràpida, però és precisament on necessites més concentració per no acabar rodolant avall. En fi, un molt bon entrenament, sobretot per l'exercici continu de caminar durant vora 5 hores. Avui les cames fan mal, tot i haver fet quatre estiraments ahir, però la sensació d'haver arribat dalt de tot encara dura i espero que duri més que el mal de cames...Una forta abraçada des de Marsella,Mercè

Las Costas per Montseny

Avui he quedat en tercer lloc, darrera en Paco i en Jaume Bosch. I vés a saber perquè, però m'ha tocat escriure la crònica. Hauré de repassar els estatut del club ja que això d'escriure dues setmanes seguides no sé si està permès.

El dijous, mentre alguns descansaven de la seva sortida matinal, jo suava la cansalada sobre els corrons. Va ser llavors que em vaig adonar de detalls que en altres circumstàncies no te n'adones. Tot i que avui no és el millor dia per a divagar, ja que hi ha molt xixa a explicar, us imagineu que ara em dediqués a explicar com em regalimava una gota de suor blanquinosa pel braç, i això em va fer pensar en que era blanca pel seu contingut en sals, o com m'imaginava les fibres musculars tensant-se a cada pedalada? Doncs aquests dos són només dos exemples de les moltes coses que em van passar pel cap sobre el rodillo. La deformació de la cadena a cada pedalada, el lliscament del pneumàtic gastat sobre el corró d'alumini, el treball a torsió del racor del pedalier i així moltes més. Però com em puc dedicar a explicar tot això, per altra banda part fonamental del ciclisme, quan avui hi ha hagut gresca de la bona?!?!
Tot a començat com qui res pujant Bordoi, i potser afavorit pel parón a veure si apareixia en Tomàs (que aquella hora encara roncava!). Hem creuat el poble com si res i enfilat la pujada amb un ritme alegre. L'Albert, en Jaume, en Quim, en Joan tots allà davant, i a la curva del pont jo he provat si la gent estava distreta amb el mountain-biker que hem avançat. Distrets potser si que ho estaven però forts també, i no m'han deixat escapar. Això ha estat fatal ja que en Quim ha aprés les tàctiques de l'Alfonso i ha saltat a falta de res per coronar primer. Tot era qüestió de provar-ho.
Ben agrupadets ens hem dirigit a les Costes (a veure si deixem clar el proper cop que es pujen des de Campins). El "ya se vale" s'ha donat al pont del restaurant, i a l'altura de l'Ou de'n Reig ja anàvem ben enfilats i a ritme. A la corba de les piscines el tema ja estava trencat, i en Paco, en Jaume B., en Joan i en Quim anaven davant. A uns metres en Rocky, jo una mica més endarrera i la resta de patidors. Del grup del davant els integrants han anat caient en ordre invers del que els he anomenat. En Quim ha estat atrapat pels dos de darrera només entrar a la carretereta de les Costes. Ha comés l'error d'intentar seguir-nos el ritme i una mica més i ho paga. En Joan ha estat engollit pel trenet Rocky-Jordi més amunt, i a partir d'aquí a en Rocky li ha entrat fluixera. Ja feia estona que patia, així que el vagó a avançat la locomotora. Apa a partir d'aquí a tibar a veure en Jaume estava prou madur, però ha estat impossible.
De'n Paco no diré res, ja que ni gairebé l'he vist i si em foto amb ell acabarem enemistats. Però ja sap que és un .... (ui no continuem que fondre els rodaments del rodillo ja té el seu merit).
Res doncs; Paco, Jaume B., Jordi, Rocky, Albert, Joan, Jaume P. i Quim, i finalment a un altre ritme l'Antonio i en Rafel, crec que ha estat l'ordre d'arribada. I indico la classificació ja que, a part que jo hagui quedat tercer ;P, vull fer veure que s'ha disputat com en els temps del premi de muntanya.
El collsacreu ha estat tres quarts del mateix; bon ritme al sortir del poble, i en Paco i en Jaume Bosch fotent-se pals per davant mentre la resta ens ho miràvem a certa distancia.
Ara bé, i deixeu-me canviar de tema: El TGV no havia arribat només fins a Barcelona? És que avui hem obert una nova línia de gran velocitat des d'Arenys fins a Premià, amb acceleració dins de Mataró, paral·lela al Rodalies. El Paco estava encés, no sé perquè, però ha saltat al turonet del peatge, i un cop a la N-II el ritme ha anat creixent fins a col·locar-se entorn dels 40, sobrepassant els 45 per Mataró.
No sé que passa aquest any, però haurem de començar a fer proves anti-doping. I no per què anem dopats de debó, sinò perquè estem molt esverats i a cada sortida hi ha gresca, que ja m'agrada però cansa: avui a l'arribar i després de la dutxa m'he estirat al llit i he acabat dormint fins a l'hora de dinar.

jordi
PS: per cert, aquells que estiguin interessat en anar a la Pyrennene i/o a la Marmotte que s'afanyin en dir-m'ho que ja estem reservant allotjament.

Primer contacte amb l'alta muntanya

Avui l´etapa presentava el primer contacte de la temporada amb l´alicient de l´alta muntanya,fent la costa del montseny.Sortin de Premia el día no estava mol animat, peró només saltar el primer coll del Bordoi que s´ha fet a ritme suau marcat per un pletóric Albert, el sol començave a lluir i els anims pujaven de tó.L´enfant terrible ens ha fet un dels seus demarratges coronan sense oposiçió el bordoi, el reste es reservaba per lo que ens restaba per devant.Després de agafar el desvio cap a Sta. Maria de Palautordera, s´ha començat a marcar un ritme algo mes exigent, primer J.Bosch, seguit de Paco i tensan una mica més Jo fins al primer poble, el ritme era bastan alt i passat el poble hem afluixat una mica ja que a prop vindria la pendent.Quan semblave que el ritme era l´adecuat, l´Albert ha agafat el mando del grup hi ens a començat a tensar de tal manera amb un ritme autentic de carrera,i encara faltave per devant lo pitjor,quina canya, fantastic!, peró mes andevant ens pasaria factura aquest ritme, decideixo avançarlo per ferli tap i afluixar per reservar forçes.Passat el pont i quan la carretera comença a enfilar s´ha començat a ritme tranquil, aquest ritme només a durat un parell de curvetes fins que Paco comença a tensar una mica i ens quedem separats en dos grupets, els escapats comandats per Paco portanse amb ell a J. Bosch que cada día está més fort,en Roki que puja mol i un Jordi millorat notablement, els perseguidors comandats per J.Camps, l´enfant terrible, l´Albert i Jo,que començave a sentir la fatiga del bailoteo de la nit anterior en el Country, i es que aixó de que els vells rokeros no moren mai es fins que el cos aguanti.Avans de coronar ,quan la carretera no pica tant, l´Albert torna a apretar i ens porta a tot el grup perseguidor a roda fent una mostra de que no se li acabaven les piles,pletóric,si senyor!, chapeau, una mica mes i de segur que enllaçem amb els escapats.Per devant Paco torna a coronar,i es que li tenim que fer una emboscada per batirlo,seguit de J.Bosch,Jordi i "Roki".La tornada s´ha fet baixant per Mosqueroles, deixant caure les bicis en la baixada, llarguissima i relacsant, després del esforç de la pujada anterior i en direcció St.Celoni per enfilar l´ultima dificultad del día, el Collsacreu.Quan començabem a pujar, cony!, en Tomás que li ha fet el salt el despertador i s´uneix a la caravana Routier,dons a treballar devant tirant del grup que va fresquet el tío, sempre va bé gent de refresc. Coronan el Collsacreu no cambia rés, els mateixos que coronan la costa anaven avançan a la grupeta i el reste anavem desfilan amb les forçes que restaben. Una vegada en la nacional-2 i en direccio Premia torna a treballar de valent en Tomás, que anave mes fresc i ens posa marcan a 40 tota la recta de LLavaneres,li fem uns quans relleus i es prepara per disputar el coll del cabrit. L´enfant s´ha despistat i es queda tancat perque o sino...Arrivada a Premia, havent gaudit d´un día més d´autentic ciclisme del bó els rodadors: Paco,J.Bosch,Albert,l´enfant Kim, J.Camps,Jordi,"Roki", Ferrer,Tomás, Antonio Tómas i el reporter J.Porta. Fins la propera cita...
ENDAVANT I FORÇA ROUTIERS.

Tordera - Hostalric paint la calçotada

Aquest diumenge l'ambient ha estat enrarit des de bon principi: les inscripcions a la Quebranta s'han tancat amb tres dies. 8000 sonats amb tres dies !?!? Es confirma que estan sonats. I dic "que estan" ja que aquest any no estic entre els 8000. Potser l'any que ve, qui sap.
En Joan i jo, si no falla res, ens desviarem una mica més al nord, i anirem a petar a St Lary Soulan on pretenem fer uns 175km pujant l'Horchette d'Ancizan, el Tourmalet i l'Aspin. Ja veurem com acabem, però de segur que serà un bon entrenament per a la Marmotte.
Tots recordarem un anunci de la tele dl l'Aigua Fontbella que resava: "No pesen els anys, pesen els quilos". I ja tenien raó ja! Els quilos de calçots i de carn que ens vam cruspir el dissabte abans amb els amics de la Mercè. Així que com que arrossegava el cansament de la calçotada, i d'haver-me llevat aviat per arribar a la cita des de Tàrrega, us explicaré en què va consistir la volta per a mi: negociació multi-banda per convèncer a la gent que s'apunti a la Marmotte (En Paco em diu que no, en Tomàs dubta i tampoc s'apunta, en Guillermo sí, i l'Alfonso també!! i en Jaume de Piera ja està inscrit i amb allotjament reservat!!). Així que va ser una sortida mot estressant, pujant i baixant pel grup per parlar amb un i un altre. Amb la pallisa que ens havíem fotut...
En quan a la volta en si, poca història va tenir, almenys per a mi. Vaig intentar llençar-me i sorprendre als tobogans de Tordera, però un error de càlcul (en la longitud del tobogan, i en les meves forces) afegit a què em va acabar saltant la cadena van fer que quedés a la cua. Fins i tot en Tomàs em va avançar!!! Ei Tomàs, no t'ho prenguis com un atac personal, però t'estic intentant picar a veure si al final t'apuntes a la Marmotte.
L'enllaç entre Tordera i Bordoi és una mica pestòs. Carretera recta, inacabable i amb molt de trànsit, i una colla de ciclistes que no saben anar a ritme i ens vam dedicar a castigar les cames a base d'estrebades. Encara sort que no es va quedar ningú, que si no ja la tindriem liada una altra vegada. Es va trobar a faltar la precencia de'n Joan Mengual i en Xavier, que de segur que ens haguessin enfilat amb un bon ritme però constant.
I finalment, dubto si explicar la pujada al Bordoi o saltar-me aquesta part. Més que res per les poques forces que em quedaven, i pel fet que no vaig veure res. Un cop vam acabar el tram del 12% la gent va desaparèixer del meu davant i només vaig intuir que hi havia algú per què no hi ha camins alternatius. Puc fer suposicions: en Paco va arribar amb els primers? L'Alfonso va llançar uns dels seus atacs fulminants? En Guillermo va disputar amb tots dos i els va fer patir de valent? En Joan Camps s'ho mirava tot de ben aprop amb l'escopeta apunt per si tenia l'oportunitat de disparar? I la resta patia per anar pujant cadascú al seu ritme? Segur que no m'equivoco de molt i qui més qui menys va fer el que va poder. Si sembla que tenim un guió escrit i el seguim al peu de la lletra. Joaquim, a veure si els teus entrenaments secrets donen els seus fruits i dones la sorpresa algun dia! I Joan, si us plau, no siguis tant diplomàtic, i demostra'ns que les mates callant! Fent una altra referencia, aquest cop a una cançó de'n Llach, "si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba, tomba tomba, ben corcada deu ser ja" i faig un símil entre en Paco i l'Estaca, a veure si som capaços entre tots de torçar-lo i fotre-li canya.

PS: ostres Paco, m'acabo d'adonar que cada cop que escric jo la crònica acabo fotent-me amb tu. Això és envaja sana (o no tant), de no poder seguir el teu ritme, i de veure que no hi ha ningú que pugui o vulgui acabar amb el teu regnat. Però continuant la conversa que vam tenir al principi de la sortida, aquí ens agrada patir, i seguint-te la roda patim molt, si ho aconseguim!

Apa, la setmana que ve més. A les 8 a la botiga, que si no hi ha canvis diumenge toca Costes del Montseny!!!

jordi

Dos intents de fuga neutralitzats

Aquest diumenge la etapa marcada era el mirador de Tossa, punt de trobada dels amants de les dues rodes, que serveix de tribuna per veure les plegades i piques que foten els moteros i fer fotos, aquest diumenge van tindre la visita dels Routiers.A les 8.00 h., sortiem de Premia amb una fresqueta considerable, sort que començaba a lluir el sol i a mida que anaves donan pedals ell s´anave aixecant, calentan el ambientillo que mes endavant ja el calentarien els Routiers.La notable participaçió va estar formada per; Paco, Xavier, J.Camps,J.Bosch,Quim,Jordi,Tomás,Albert i el cronista J.Porta.Cada diumenge anem a més, i es que el bon ciclisme enganxa.La jornada va anar bastant tranquileta fins a Pineda, Xavier-Napoleón va tornar a decidirse, feia temps que no la liaba i ja tocaba fer un intent de fuga del seus,emportanse a l´enfant terrible amb ell per ferse entre ells els relleus , pero per darrera la maquinaria Routier començabe a posarse les piles al observar la maniobra. L´intent de fuga va ser neutralitzat gracies als relleus, el imcombustible J.Camps treballant de valent amb la meva colaboració, després en Jordi, Paco,Tomás que comença a agafar el ritme, l´Albert, gaire bé tots i si la penya treballa , imposible que s´escapi en el plá ningú, entran a Blanes era neutralitzada l´escapada , L´enfant terrible semblave l énfant esgotat desprésde treballar els relleus en l´escapada amb Xavier, menys mal perque Jo també em vaig exprimir mol durant el recorregut i començabe a sentir l´esforc situanme a cua del grup per recuperarme.El segon intent de fuga em tocaba a mi, ja recuperat en la baixadeta després de Blanes i amb ganes de probarme vaig demarrar en el mateix punt que el día del Tunel de Lloret.Aquest intent de fuga té l´inconvenient dels semafors de Lloret que et fan tallar el ritme tan al fugat com al grup perseguidor, depenen de si l´agafes verd o vermell l´escapada et pot resultar a favor o en contra, per lo tant i en vista de l´experiencia no la fare mai més per no crear nervis en el Grup.No obstan, el grup perseguidor format per en J. bosch i Paco van treballar a mort per intentar atraparme , a pesar de que els semafors ultims de Lloret els van enganxar en vermell i ja no contaben en agafarme, no van tirar la tovallola, a per Ell!.Jo anave fotenli sense forçar pensan que coronabe de sobres i sento per darrera com un estornut !coñooo! j´estan aqui les fieras, vaig enganxarme a roda per intentar seguir el ritme peró, aixó de caçar dona alas com el red bull, quin ritme de pujar portaben els dos. A pocs metres de l´arrivada, Paco gira una mica el cap per veure si tenia company de ball i es torna a marcar el Rok and Roll perseguit per un J. Bosch a pocs metres.Quan vaig arrivar Jo, tenía a roda al protagonista del primer intent de fuga, en Xavier, i es que aquí els dels cabells canosos tenim molta guerra que donar encara, la capacitat de patiment s´adquireix amb l´experiencia. Paciencia i entreno constant per els que encara els falta forma i ENDEVANT I FORÇA ROUTIERS. Per canviar una mica el xip, tocaba l´esmorzar amb els companys del "B" a Palafolls: Bacalla amb xanfaina, vi i un trifasic d´anis del mono, per la tarda i amb la "santa" tocaba country, ya que el dissabte a la nit no vam anar-hi, mes canya per el cos,i la nit fet una braga, les cames en començaven a fer figa, pero satisfet. Fins a la propera cita...

J.Porta.

A Cal Coix... si no plou

No ho teniem massa clar si s´arrivaria a cal coix amb els nubarrons de fondo pero l´etapa marcada era l´objectiu.Sortida de Premia amb bona participació tan de routiers del "A"; Paco, Mengual, Xavier, J.Camps,J.Bosch,J.Vilaseca, Quim(L´enfant terrible),Tomás i el "A"-"B" i reporter d´aquesta setmana J.Porta; com del "B"; Jossepe, Jota ,Pablo,Antonio Tómas i el nou fichatge Angel d´Alella.A l´alçada del Calipso ja enllaçavem amb els companys del "B", baixan una mica el ritme per si volien pujarse a l´autobus dels routiers i fer tots plegats uns kilómetres a ritme tranquilet.Passat ja Mataro la cosa va anar a més quan ens van avançar els "homes de negre", marcan un ritmet algo mes exigent i es van produir els primers talls, per darrera Paco que no es deixa perdre cap ovelleta routier ni per devant ni per darrera comandaba el grup de routiers que s´habíen quedat tallats, a roda portaba en Jota i en Tomás, que encara no té el nivell de forma al que ens tenía acostumats, peró temps al temps, no Tomás?.Vaig veure que es quedaba massa enrrera el grup de Paco i vaig decidir fer volta a la rotonda per colaborar amb ells, tiran en un má a má de relleus amb en Paco, fins a enllaçar al "J" amb els "B" i els demés a la caça del "homes de negre" i reste de companys del "A".La maniobra ens va sortir perfecte, digne d´un director d´equip profesional , pero "deunido" la canya que varem fotre per enllaçar ja passat Canet, en Tomas es despenjaba per moments de les sotregades dels seus companys gregaris, portabe l´ale al cogot, en va fer señal a Arenys de que tiresim sense Ell, pero vam afluixar en el repechó de la gamba i va tornar a enllaçar, pero anave ja mol tocat.Una vegada ja enllaçats amb els companys routiers vam descansar una mica darrera dels homes de negre peró poc rato perque arribaven els repechos de St.Pol i Calella i com bon routier, s´han de disputar, i aquesta vegada amb mes motiu ja que teniem devant als "homes de negre", passat el far de Calella ja només quedaven routiers que continuaven direccio cal coix, faltaba en Tomas i vam afluixar el ritme, inclus hem vaig quedar una mica enrrederit i al veure que no venía vam creure que es va donar la volta, ja en tenia prou pot ser, des d´aqui un força Tomas i endevant company routier.Ja només ens quedaba el alt de cal coix, 5 km de pujada , amb un tobogan inicial que el vam fer a ritme de blues, tots en bloc,primer marca el ritme Paco, després Jo i, un kilómetre avans d´arrivar i amb un terreny favorable a les seves cualitats Indurain-Mengual ens marca un ritme de country acelerat que no dona opció a saltar, fins que Paco , coneixedor del terreny, astut, es marca un Rok and Roll a 200 metre d´arrivar acompanyat per darrera d´un J. Boch i J.Camps incombustibles´, l´Enfant Terrible amb els seus demarratxes que et deixan sense obció i en Mengual i Jo que havien fet tot el ritme a la pujada no disputem l´sprint peró disfrutan de l´espectacle final. Fantastic Routiers!.De tornada ens despedim al desvio de Blanes ja que la tornada la volia fer amb els "B" que estaven esmorzan a Palafolls, quan vaig arrivar ja estaven fen els cafes i hem vam dir; avui et quedes sense esmorzar, eh Jaume!, dons no perque ja m´hi fotut una tarta de poma, una madalena i hi disfrutat com un cosaco en l´ascencio a Cal Coix amb els companys del "A".La tornada va ser de romeria e incidents, primer el Jota que punja roda i no te ganes de arreglarla perque s´esta posan per ploure i prefereix agafar el tren, despres en Pablo que per un cargol de la cala i parem per apretarli, a Mataró en J.Carlos que se li clava la cadena ,al final , arrivem a Premia despres d´una jornada en que no ha faltat de rés, peró disfrutan al máxim. Chapeau a tots i fins a la propera cita.
ENDEVANT I FORÇA ROUTIERS.
J.Porta.

Tunel de Lloret

Abans de procedir al relat de la sortida d’avui diumenge, i sabent que no sóc el més adequat, intentaré posar pau i tranquil·litat a l’ambient revolucionat d’aquesta setmana.
Tots sabem que avui s’ha parlat de la polèmica creada arran uns comentaris desafortunats o malinterpretats. Hi ha hagut opinions de tota mena, unes a favor d’una postura i altres criticant comentaris fora de lloc, però som un grup d’amics heterogeni a qui ens uneix la bicicleta. A mi personalment, m’agraden les sortides exigents. Ho demostra el fet que sóc un dels que dóna guerra si pot, i acostuma a anar a totes les marxes a buscar el millor temps possible. Però sortir sol acaba essent avorrit i la cosa que més em motiva és rodar amb una colla d’amics.
Se’ns pot criticar de tot, perquè trobarem entre les nostres files gent de tota mena; en Paco Gorreta és un cap-quadrat, en Joan Mengual és competitiu com ell sol, en Joaquim és un eixelebrat, en Tomás és inconstant en l’entrenament, jo mateix sóc massa conformista, però això no treu que puguem parlar de tot i continuar sent tan amics com sempre.
Amb això vull transmetre al nostre amic Vallbona, que l’hem trobat a faltar, i a mi personalment (i a tots en general) ens dol que t’ofenguis i arribis a demanar la retirada de les teves col·laboracions del blog. Espero que la teva absència d’avui no fos provocada per la polèmica de la setmana, tot i que molt em temo que així sigui.
Aquells qui hem sortit avui sabem com ha anat la sortida, i els qui no han vingut s’ho poden imaginar. La sortida del túnel de Lloret és un clàssic, i veient els antecedents d’aquesta temporada no és d’estranyar que hagi estat una sortida ràpida tot i el vent desfavorable de tornada. En Paco, amb la seva capacitat de patiment ens ha deixat enrera pujant al túnel, però que vigili que l’ombra d’en Guillermo és molt allargada, i just darrera l’ombra sempre ve qui la provoca. Només cal veure la generosa actitud de’n Guillermo donant relleus de tornada (fet que demostra que està fort).
Ja veieu que no sóc el més adequat per posar pau, ja que em poso a descriure l’etapa d’avui i acabo parlant de qui va més ràpid, qui està més fort, i de l’eròtica del sofriment (com ho expressa en Paco). Però a l’altre plat de la balança veig als Routiers com un grup solidari; que accepta a tothom qui vulgui pedalar, que espera a qui té una avaria o qui va més just de forces, i que a sobre ens fem un fart de riure, encara que de vegades sigui per no posar-nos a plorar en veure’ns emmirallats als vidres dels aparadors.
Així que disfrutem de la nostra passió i d’aquesta colla d’amics que d’una manera o altra sempre ens fa patir, dins i fora de la bicicleta.
Jordi

Como decíamos ayer...

Bueno, admito que mi último comentario podía ser cualquier cosa menos inocente. En el fondo se trataba del clásico recurso tantas veces utilizado por padres, tutores o jefes. perdonad que me arrogara ese papel; jefe, que mal suena.! , para, de forma indirecta estimular la actividad de sus alumnos, vuelvo a pedir perdón. En lenguaje del siglo XXI incitar a que la gente se ponga las pilas. Estoy quedando como el culo.
El caso, es que ha surtido efecto. Primera salida del año y media de 30,2. !Bien!!!
Alguno puede pensar, y me adelanto a decir que estoy de acuerdo, que nuestras salidas de domingo no tienen como objetivo ir lo más rápido posible, pero tampoco, y en eso espero coincidir con más de uno, estoy dispuesto a madrugar, entrenar sin tiempo y sin ganas y dejar a la mujer en casa un domingo con la pata quebrada, por salir a dar una vuelta con la bici.
El Sol, el aire y los paisajes están ahí. El aliciente lo ponemos nosotros; los ciclistas, y no puede ser otro que dar la batalla. Lo de menos es si llegas primero o último. Si ganas o te ganan. Lo que importa es sentir que no te has rendido. Eso vale para aquellos que ven la vida como una guerra.
Quienes creen que estamos aqui para disfrutar de los placeres terrenales, también pueden, machacándose en la bicicleta, disfrutar con la erótica del dolor. Aquella que permite descubrir morbosamente los límites de su estado físico. Siempre será más gratificante que salir a ver los últimos adelantos en las obras del AVE.
En un grupo tan homogéneo como el nuestro, cabe que no todos tengamos los mismos objetivos o disfrutemos de la misma manera.
Personalmente, en esta declaración de principios, yo quiero situarme en aquella frase que popularizó Miguel Rios: Los viejos rockeros nunca mueren, eh Jaume?
La salida de hoy, una gozada. He contado no menos de catorce ciclistas entre los grupos A y B disfrutando como cosacos en un radiante día por la costa sin excesivo viento.
La subida a Hotsavinya ha cumplido con su propósito de todos los años: Hacernos saber el punto de forma que nos han dejado los turrones.

A partir de ahí que cada uno saque sus conclusiones de cara a la temporada que acabamos de comenzar.



Próxima salida: Tunel de Lloret
Salida: 8:30 h

Almuerzo inicio temporada 2008

Grupo A en la rotonda de Vilassar










Foto cedida por Rafael Vallbona

Els reis Routiers fan els deures

Ni el día de reis perdonem, a les 8,30 h. sortiem de Premia amb l´intençió de fer un tom rápid per estar aviat a casa a repartir regals en familia i "deunido" si va ser rapid, anada fins a malgrat i tornar fent una mitcha de 32 i pico, els Reis routiers Paco, Joaquím, J.Bosch i J.Porta van fer els deures de sobres, ens varem exprimir de debó, no ens donarán carbó aqquest any.
El día prestava ya que va fer un día fantastic, vent suau i temperatura agradable, ja de sortida en Joaquim i Jo vam començar a marcar un ritmet alegre en paralel i xerrant pero foten-li, després la cosa es va posar en fila d´un quan vam passar Vilassar i Paco començà la seva serie fins a Mataró que vaig continuar Jo sense vaixar la mitja , i en moments incrementan sapiguen que l´enfant terrible Joaquim com bon gregari i que li va la marxa en faria el relleu i es posaria a treballar de valent, el que no tenía moltes ganes i ja ens ho va dir avans de sortir era en J.Bosch que no pasava al relleu fins a Canet i el varem deixar una estoneta que treballes una mica per donarnos descans als demés que varem fer unas series arrivan a rodar en mitches mol altes. Si en J.Bosch s´haigues trobat amb ganes crec que s´hauria superat mol mes la mitja.
Al arrivar a Malgrat per tornar, els faig vaixar una mica el ritme sense parar per fotram el platanet de rigor , aquesta gent no hem deixa temps per rés més, la setmana vinent ja pararem a esmorzar tots plegats a St. Must que donará pas a l´inici de temporada tan desitjada per tots. Aquesta será crec una temporada amb moltes sorpresas ja que tenim bon nivell i espirit de superació, aquet es el caracter que millor defineix a un ROUTIER, i que per sobre de tot siguem companys. Fins al diumenge vinent.
ENDAVANT I FORÇA ROUTIERS.
J.Porta.