lunes, 23 de abril de 2007
La Bourdonnière
Diumenge 22-04-07. Hola des de Marsella i Feliç diada de Sant Jordi a tothom! Ahir va fer un altre dia fantàstic de primavera. La veritat és que durant la setmana no m'havia pensat quina ruta faria perquè havia de tenir visita del Jordi i uns altres amics tot el cap de setmana. Al final les condicions meteorològiques no van permetre la sortida en avioneta i vaig haver de pensar en plan ràpid quina ruta faria aquest diumenge. L'última ruta que us he explicat és la de Peypin-La Regage-Les Termes de Peypin-Peypin. Us vaig explicar que vaig trobar una carretera molt xula amb carril bici i tot. Doncs al final vaig decidir anar a buscar el començament d'aquesta carretera. Resulta que surt del centre de Marsella, però per estalviar-me el trànsit i els cotxes, jo vaig començar des de La Bourdonnière, a tocar del barri-poble de Plan de Cuques. Bàsicament allí comença el carril bici i 10km de pujada suau i constant. Era tard, devien ser quarts de dotze quan vaig començar a pujar. Tothom baixava... quina enveja. A mi encara em quedava una hora d'anar tirant amunt! Amb el bon temps que feia, vaig trobar un munt de gent, sobretot ciclistes de carretera i motards. Com podeu veure en la imatge hi ha bastantes curves i els ciclistes hem de compartir la carretera amb els motoristes. Però m'agrada, vas pujant tranquil.lament, l'asfalt es bo, tens zones d'ombra enmig del bosc i quan arribes a dalt és lo millor, gires cua i avall que fa baixada! L'únic que em desagrada és el ventet que bufa, que no deixa envalar-te gaire quan baixes, però ja va bé amb les curves que hi ha. Finalment em van sortir uns 22km en 1h 20min. Ahir em van recordar que la carretera que va per la costa a Cassis també té carril bici, així que potser provo de fer-ne un tros en la propera sortida! Ja us explciaré i enviaré fotos! Fins aviat! Mercè
martes, 17 de abril de 2007
Ecos de La Segarra (Pinós)
Era se una vez la cruda realidad; lo que se dice agujetas hasta en las orejas.¿ Debe ser bueno entrenar solo domingos 30 km y de repente ir a hacer una marcha de 166 km
? Pues va a ser que no!Lo bueno, lo tiene en encontraros a todos, con el mismo ánimo y espiritu como hace tantos días que no os veía.Pero como puede ser que, llegué a meta y me iba a mi casa sin dejar el xip y abandonar mis 10 euros, que hasta los huevos había perdido en la carretera, pueda hoy ya estar desesperado para la siguiente marcha.Ese es el virus del sufridor ciclista, que en las situaciones de adversidad se crece, en mi caso lo intento un poquito.Realidades al margen, dos comentarios a la marcha: al de la organización le daba yo pal pelo, no sabe contar km, y yo con mi ciclocomputador de fuerzas y va y salen 8 km más, por favor el que no sabe que lo dejen en casa, que esos 8 km´s, a mi me costaron un via cruscis. Y hablando de religión, vaya con el Santuario, yo creo que allí nos dieron la extrema unción.Recuerdo que la vista de la ascensión me llevó a un pasado lejano donde ponía 4 km col de galibier, y donde los ciclistas eran hormigas. Que panda de atracadores de la información los de cervera. En fin un desgaste de los que "feia temps" no sufríamos.Esto curte, y si no curte jode que no veas....pero como digo a la siguiente batalla.Un abrazo para todos.
Oscar Morlanes
? Pues va a ser que no!Lo bueno, lo tiene en encontraros a todos, con el mismo ánimo y espiritu como hace tantos días que no os veía.Pero como puede ser que, llegué a meta y me iba a mi casa sin dejar el xip y abandonar mis 10 euros, que hasta los huevos había perdido en la carretera, pueda hoy ya estar desesperado para la siguiente marcha.Ese es el virus del sufridor ciclista, que en las situaciones de adversidad se crece, en mi caso lo intento un poquito.Realidades al margen, dos comentarios a la marcha: al de la organización le daba yo pal pelo, no sabe contar km, y yo con mi ciclocomputador de fuerzas y va y salen 8 km más, por favor el que no sabe que lo dejen en casa, que esos 8 km´s, a mi me costaron un via cruscis. Y hablando de religión, vaya con el Santuario, yo creo que allí nos dieron la extrema unción.Recuerdo que la vista de la ascensión me llevó a un pasado lejano donde ponía 4 km col de galibier, y donde los ciclistas eran hormigas. Que panda de atracadores de la información los de cervera. En fin un desgaste de los que "feia temps" no sufríamos.Esto curte, y si no curte jode que no veas....pero como digo a la siguiente batalla.Un abrazo para todos.Oscar Morlanes
lunes, 16 de abril de 2007
Quina Marxa
En aquesta primera cita amb la realitat de lo que es ciclisme del bó,amb tota la seva duresa, hi acumulat molta experiencia ,per la propera no penso cometra errors ja que al final ho vaig pagar. lo important en les marxes no es com començas, sino com acabes.El día no prestaba ni ha sortir, aquesta era la opinió general dels ciclistes, vaig agafar el mobil i vaig trucar al nostre cap de files que no el veia en lloc i les seves instruccions van ser mol clares: "lo mas importante evitar las caidas, pero quiero ver a todos los routiers en linea de salida", mensaje recibido.Antonio Tomas donan preses el tío es un lleçat, ens deia: "sois unos mataos, esto es ciclimo, venga vamos ". Miguel i Jo no ho teniem mol clar peró li vaig convença dien-li que si en la panadella plovia la nostra tactica era parar a esmorçar i aquí no passa res,OK. Miguel hem va contestar que era la idea més ençertada que había escoltat en tot el matí, pues andevant routiers,"a por ellos".Quan comemças a rodar i entrar en ambient et vas animan i ja no vols abandonar per rés, ni pluja ni terra mollat ni hosties, a mort, aixi es com tiraven els meus companys que vaig tenir, un de lleida que coneixía el territori i ens anava dien lo que ens quedaba per devant i l´altre un jove triatleta de sabadell que quan la carretera es posaba costa amunt ens posaba en fila d´un, una maquina de pujar, fantastic.En el últim port importanT i seguin la marcheta del de sabadell, vaig veure a lo lluny un routier que per el seu caracteristic rodar sense dubtes es tractaba del meu estimat company Joan Camps, o li falta bici o li sobran cames, puja espatarrat peró el tío puja, al pasar-lo es va motivar al veurem i el cabrito seguin roda em va comentar que si sabia qui era el que anava per allá devant, es el Joaquín , anem a per ell vinga, caçat el Joaquin també es va motivar al veurem i tots cap amunt, joaquin deia que aquesta marcheta agafem a Mengual que no pot estar mol juny, primer vam caçar a l´Oscar que no anava mol fi ya que li vaig brindar a que enganxesi peró em va comentar que anava mol tocat, tres curvetas mes andevant altre routier que per la seva planta no podía ser unaltre que el nostre estimat Mengual, vaig trovarme mol bé i motivat fins coronar el port amb tots els companys routiers a roda. En el avituallament adalt unaltre routier repostan, en Jordi.La baixada semblava que ja había pasat lo mes dur, pero els repechons de mes andevant van começar a pasar factura, primer a Joaquín que es despenxaba del grup, anava en reserva i despres a mi intentan tornar a enllaçar an joaquín amb el grup que cada vegada sens anavan mes metros, vam decidir afluixar el ritme perque de lo contrari jo acabaria reventat i en reserva també.A uns vint kilometres per arrivar Joaquin en va dir que si no paraba a pixar s´ho faria a sobra , no podía aguantarse mes, dons paradeta. Quan estavem pixan ens va pasar en Mengual, i mes andevant tambe en Jordi. " CHAPEAU A TOTS ELS ROUTIERS", ens heu donat una bona lliço als que no estem tan bregats en aixo de les marches. Quan vam arrivar ens esperava el Paco ja que tenia que recollir al Joaquin per tornar a Premia, feia 1 hora que esperava."CHAPEAU PER EL NOSTRE HOME DEL MALL". Es d´altre galaxia.Em vaig quedar esperant a l´Antonio Tomas i en Miguel que van arrivar amb mitcha hora i un hora respectivament, també "CHAPEAU PER ELLS", feina complida i fins a la propera cita: ANDEVANT I FORÇA ROUTIERS. Jaume Porta.
domingo, 15 de abril de 2007
El temps no corre
S’aixeca un dia gris, d’aquells que la llum de sol es filtra a través dels núvols donant tot el dia la mateixa lluminositat apagada i grisa.
Tot i no estar-ne convençuts, almenys alguns de nosaltres, acabem sortint a per la primera marxa de la temporada, després de l’intent frustrat de fa dues setmanes.
Entre aigua anem avançant i engolint quilòmetres; 10, 20, 30, 40km... Com sempre el grup es trenca, en Paco i en Xavier han mantingut als de davant i ja no els veiem de fa estona. En Mengual, l’Óscar i jo anem ben acompanyats en el mateix grup (la presencia femenina ajuda a això del bon acompanyament, que ja sabeu que les ciclistes són rara avis). Tot d’un plegat, precisament la noia crida que ja només en queden 100. Doncs només fa un moment que li comentava a l’Óscar que ja havíem completat el primer quart de marxa. I, tot d’un plegat, torno a mirar el comptaquilòmetres i ja n’hem fet 80, i després 100! És llavors quan me n’adono; no tinc sensació de portar 3 o 4 h sobre la bicicleta, no sé ni quina hora és ni quin temps portem. La grisor del dia ajuda a tenir la sensació que només corren els quilòmetres, el temps no compta.
Els quilòmetres van avançant, i les ullades de sol em retornen el rellotge, tot i que encara estic desubicat. Això si, a partir del quilòmetre 120 o 130 les cames em retornen a la realitat. Ara els quilòmetres no passen, o almenys passen molt més lentament que abans, i el temps corre, i molt ràpid!!
Per sort o per desgràcia no dec ser l’únic a tenir aquesta sensació, cada cop és més normal o que m’atrapin per darrera o que jo atrapi als de davant. I quan sóc jo qui atrapo les cames guanyen lleugeresa, van cada vegada més ràpides (sempre dins un límit bastant baix, és clar), però aconsegueixo pujar l’última rampa abans de Cervera a 20km/h, que si ho comparem amb la velocitat amb la que la pujava l’any passat és com comparar el TGV (el francès) i un tren regional (de RENFE).
Així que la valoració no pot ser més que positiva, una bona companyia, una bona volta, un temps que hagués pogut ser pitjor i un final que podem explicar prou sencers.
D’aquí a dues setmanes toca Rocafort de Queralt. Allà ens veurem.
Per cert, canviant de tema radicalment, acabo de rebre unes noticies de la Quebranta que ja no queden places. Ja han complert el cupo de 7500 ciclistes i no deixaran inscriure a ningú més. Per part meva, em sembla que fins i tot me n’alegro. Des de l’últim cop que vaig anar-hi ara fa dos anys, que em fa més mandra. Tinc la sensació que l’èxit els ha pujat al cap, i que no acaben d’encertar-la amb el tema de gestionar tanta gent. Quantes curses no inscriuen 7000, 8000 0 10000 ciclistes i no passa res? Tan és m’estalviaré un viatge, i ja buscarem una bona volta pel Montseny per a compensar i poder entrenar la Marmotte, que aquesta si que la vull fer.
Apa, aquí queda dit. Jordi
Tot i no estar-ne convençuts, almenys alguns de nosaltres, acabem sortint a per la primera marxa de la temporada, després de l’intent frustrat de fa dues setmanes.
Entre aigua anem avançant i engolint quilòmetres; 10, 20, 30, 40km... Com sempre el grup es trenca, en Paco i en Xavier han mantingut als de davant i ja no els veiem de fa estona. En Mengual, l’Óscar i jo anem ben acompanyats en el mateix grup (la presencia femenina ajuda a això del bon acompanyament, que ja sabeu que les ciclistes són rara avis). Tot d’un plegat, precisament la noia crida que ja només en queden 100. Doncs només fa un moment que li comentava a l’Óscar que ja havíem completat el primer quart de marxa. I, tot d’un plegat, torno a mirar el comptaquilòmetres i ja n’hem fet 80, i després 100! És llavors quan me n’adono; no tinc sensació de portar 3 o 4 h sobre la bicicleta, no sé ni quina hora és ni quin temps portem. La grisor del dia ajuda a tenir la sensació que només corren els quilòmetres, el temps no compta.
Els quilòmetres van avançant, i les ullades de sol em retornen el rellotge, tot i que encara estic desubicat. Això si, a partir del quilòmetre 120 o 130 les cames em retornen a la realitat. Ara els quilòmetres no passen, o almenys passen molt més lentament que abans, i el temps corre, i molt ràpid!!
Per sort o per desgràcia no dec ser l’únic a tenir aquesta sensació, cada cop és més normal o que m’atrapin per darrera o que jo atrapi als de davant. I quan sóc jo qui atrapo les cames guanyen lleugeresa, van cada vegada més ràpides (sempre dins un límit bastant baix, és clar), però aconsegueixo pujar l’última rampa abans de Cervera a 20km/h, que si ho comparem amb la velocitat amb la que la pujava l’any passat és com comparar el TGV (el francès) i un tren regional (de RENFE).
Així que la valoració no pot ser més que positiva, una bona companyia, una bona volta, un temps que hagués pogut ser pitjor i un final que podem explicar prou sencers.
D’aquí a dues setmanes toca Rocafort de Queralt. Allà ens veurem.
Per cert, canviant de tema radicalment, acabo de rebre unes noticies de la Quebranta que ja no queden places. Ja han complert el cupo de 7500 ciclistes i no deixaran inscriure a ningú més. Per part meva, em sembla que fins i tot me n’alegro. Des de l’últim cop que vaig anar-hi ara fa dos anys, que em fa més mandra. Tinc la sensació que l’èxit els ha pujat al cap, i que no acaben d’encertar-la amb el tema de gestionar tanta gent. Quantes curses no inscriuen 7000, 8000 0 10000 ciclistes i no passa res? Tan és m’estalviaré un viatge, i ja buscarem una bona volta pel Montseny per a compensar i poder entrenar la Marmotte, que aquesta si que la vull fer.
Apa, aquí queda dit. Jordi
miércoles, 11 de abril de 2007
Motivació
Ja que el Paco només ens podrà fer la crònica de seu rodillo deixeu-me que us expliqui el meu cap de setmana. Aquesta Setmana Santa tot anava en contra de la biciclet
a; vaig treballar fins dijous, divendres pujèvem cap a Marsella amb la Mercè i jo tornava en tren, així que no em vaig endur la bicicleta, i el diumenge a la nit agafava un tren cap a Barcelona i vaig estar la bonica xifra de 12 hores de viatge fins arribar a casa cap a les 12 del migdia de dilluns, i a més quan vaig arribar a Barcelona plovia.Amb tot això, de ben segur que alguns s'haguessin quedat al sofà, però jo havia anat acumulant ganes de sortir: a Marsella vam trobar unes carreteretes ciclistes precioses, feia un temps de primavera fantàstic, i sabia que en Joaquim i en Joan Camps estarien pujant i baixant el Montseny com a poseits, així que dilluns només arribar em vaig vestir, i desafiant els plugims del sud del maresme vaig tirar cap a St Celoni. Van ser 95km en 3h30 totalment reparadors, el cansament del viatge no es va notar (tot i que em vaig quedar a 95 per precaució), i el vent de cua a la tornada va ser una benedicció del cel. La sensació d'anar a 33km/h sense esforç, i poder forçar fins els 37-40 sense por de defallir i haver de rodar a 18 fins a casa és fantàstica. Em van caure quatre gotes a Vallgorguina, i a partir de les 2 de la tarda no hi havia ni un sol cotxe, o estaven aturats a l'autopista o dinant. Així que, en definitiva, vam complir les espectatives, un petit entrenament, a bon ritme, i tranquil. No va ser el sta Fe d'algú altre, però amb tots els contres que hi havia ja és el que tocava.Ens veiem diumenge que ve a Cervera.
Jordi
a; vaig treballar fins dijous, divendres pujèvem cap a Marsella amb la Mercè i jo tornava en tren, així que no em vaig endur la bicicleta, i el diumenge a la nit agafava un tren cap a Barcelona i vaig estar la bonica xifra de 12 hores de viatge fins arribar a casa cap a les 12 del migdia de dilluns, i a més quan vaig arribar a Barcelona plovia.Amb tot això, de ben segur que alguns s'haguessin quedat al sofà, però jo havia anat acumulant ganes de sortir: a Marsella vam trobar unes carreteretes ciclistes precioses, feia un temps de primavera fantàstic, i sabia que en Joaquim i en Joan Camps estarien pujant i baixant el Montseny com a poseits, així que dilluns només arribar em vaig vestir, i desafiant els plugims del sud del maresme vaig tirar cap a St Celoni. Van ser 95km en 3h30 totalment reparadors, el cansament del viatge no es va notar (tot i que em vaig quedar a 95 per precaució), i el vent de cua a la tornada va ser una benedicció del cel. La sensació d'anar a 33km/h sense esforç, i poder forçar fins els 37-40 sense por de defallir i haver de rodar a 18 fins a casa és fantàstica. Em van caure quatre gotes a Vallgorguina, i a partir de les 2 de la tarda no hi havia ni un sol cotxe, o estaven aturats a l'autopista o dinant. Així que, en definitiva, vam complir les espectatives, un petit entrenament, a bon ritme, i tranquil. No va ser el sta Fe d'algú altre, però amb tots els contres que hi havia ja és el que tocava.Ens veiem diumenge que ve a Cervera.Jordi
lunes, 9 de abril de 2007
He guanyat el premi de muntanya
Vale, estava sola, però m'he sentit com si l'hagués lluitat a muerte. Ahir encara tenia el Jordi per aquí a Marsella i vam decidir agafar el cotxe i anar a l'aventura. Volíem descobrir la Provence i vam acabar descobrint carreteres guapíssimes per anar en bici (Vallbon
a, apunta per la pròxima sortida per Marsella). Entre les que vam trobar, avui m'he decidit pel "repte". Tot i que m'ha costat bastant sortir de casa, ja era quasi el migdia quan he sortit de Peypin per la carretera D46a cap a La Regage. És una carretera d'aquelles que s'enganxen, petita, poc transitada que va pujant a poc a poc fins que al final fa un parell de curves de paella amb un pendent del 6% aprox. Al final hi havia pintada a terra una línia blanca i m'he sentit com si hagués guanyat el premi de muntanya. Allà m'he aturat un minut a recuperar la respiració i he continuat. La baixada ha estat genial, no m'ha calgut quasi ni frenar perquè em venia vent de cara. Quan he arribat a l'encreuament amb la D908 he continuat amb direcció Les termes de Peypin. És una carretera bastant millor que l'anterior, amb carril bici i un asfalt que es deixa pujar a bon ritme. Aquest tram també va pujant però bastant més suau que l'altra (devia ser un 3%) durant uns 5 o 6 km. M'anava trobant les motos i els ciclistes (però de baixada, jo pujava) i ens anàvem saludant. De Les termes de Peypin fins a Peypin baixa altre cop per la D7. Entre anar del pis al cotxe, la ruta Peypin-La Regage-Les termes de Peypin-Peypin i altre cop fins al pis m'han sortit 17.74km en 1h16min. Repte superat. Mercè
a, apunta per la pròxima sortida per Marsella). Entre les que vam trobar, avui m'he decidit pel "repte". Tot i que m'ha costat bastant sortir de casa, ja era quasi el migdia quan he sortit de Peypin per la carretera D46a cap a La Regage. És una carretera d'aquelles que s'enganxen, petita, poc transitada que va pujant a poc a poc fins que al final fa un parell de curves de paella amb un pendent del 6% aprox. Al final hi havia pintada a terra una línia blanca i m'he sentit com si hagués guanyat el premi de muntanya. Allà m'he aturat un minut a recuperar la respiració i he continuat. La baixada ha estat genial, no m'ha calgut quasi ni frenar perquè em venia vent de cara. Quan he arribat a l'encreuament amb la D908 he continuat amb direcció Les termes de Peypin. És una carretera bastant millor que l'anterior, amb carril bici i un asfalt que es deixa pujar a bon ritme. Aquest tram també va pujant però bastant més suau que l'altra (devia ser un 3%) durant uns 5 o 6 km. M'anava trobant les motos i els ciclistes (però de baixada, jo pujava) i ens anàvem saludant. De Les termes de Peypin fins a Peypin baixa altre cop per la D7. Entre anar del pis al cotxe, la ruta Peypin-La Regage-Les termes de Peypin-Peypin i altre cop fins al pis m'han sortit 17.74km en 1h16min. Repte superat. Mercè
domingo, 1 de abril de 2007
Un rayo de sol
Domingo 1 de abril. Como suele ser habitual en los aledaños de Semana Santa, la lluvia hace acto de presencia; y ya se sabe: nunca llueve a gusto de todos. 
Mientras que para la consejería de medio ambiente, que ya había dado fecha para las primeras restricciones de agua, es una buena noticia, para la Marcha de Vilafranca, las reiteradas predicciones de mal tiempo no han podido ser más inoportunas.
Y no por falta de ganas de los ciclistas. De hecho a las 6:15 de la mañana, de noche, con sueño, y cielo totalmente cubierto, Jordi, Joaquín, Oscar y Paco estábamos dispuestos a participar en la marcha; pero no a mojarnos si se podía evitar. Oscar, desde la cama, nos ha confirmado el tiempo que nos íbamos a encontrar: en el Penedès llevaba toda la noche lloviendo.
No vamos a decir que la noticia nos haya hundido. Ya vendrán otras ocasiones para machacarnos. Ahora se trataba de improvisar una ruta alternativa. Así es que, nos hemos ido a dormir ½ hora y a las ocho estábamos otra vez junto a Joan, en línea de salida.
Joaquín nos confesaría que había desayunado dos veces y notaba un subidón de glucosa.
Como no queríamos alejarnos mucho por si había que volver deprisa, nos hemos decidido por el lazo: Orrius, Parpers, Bordoi, Orrius. Pintaba bien; solo faltaba que las nubes, amenazantes, nos respetaran el tiempo suficiente.
Y no podemos quejarnos. Con un ritmo que en ningún momento ha sido de paseo y con la única incidencia de dos pinchazos, uno en cada rueda, de Joan, hemos ido cubriendo los pasos por los puertos. En Parpers, disputando con un intruso. En Bordoi, haciendo una serie. Y Orrius por ambas caras, de la única manera que se deja: negociándolo.
Ha sido a la vuelta, pasando por Argentona, cuando desde un pequeño claro abierto en el cielo, durante unos segundos, hemos recibido el único rayo de Sol que hoy ha lucido en el Maresme. Como en las películas de serie B americanas, levantando el pulgar en señal de saludo alguien ha pensado: “OK, misión cumplida”, y bajando un par de coronas hemos metido la directa hasta Premià.
Oscar, nos vemos en La Segarra.
Tomás, hoy especialmente, hemos echado en falta tu colaboración por los llanos de LLinars.
Han salido 80 Km. a media de 27.
Próxima salida: Por decidir
Salida 8:00 h.

Mientras que para la consejería de medio ambiente, que ya había dado fecha para las primeras restricciones de agua, es una buena noticia, para la Marcha de Vilafranca, las reiteradas predicciones de mal tiempo no han podido ser más inoportunas.
Y no por falta de ganas de los ciclistas. De hecho a las 6:15 de la mañana, de noche, con sueño, y cielo totalmente cubierto, Jordi, Joaquín, Oscar y Paco estábamos dispuestos a participar en la marcha; pero no a mojarnos si se podía evitar. Oscar, desde la cama, nos ha confirmado el tiempo que nos íbamos a encontrar: en el Penedès llevaba toda la noche lloviendo.
No vamos a decir que la noticia nos haya hundido. Ya vendrán otras ocasiones para machacarnos. Ahora se trataba de improvisar una ruta alternativa. Así es que, nos hemos ido a dormir ½ hora y a las ocho estábamos otra vez junto a Joan, en línea de salida.
Joaquín nos confesaría que había desayunado dos veces y notaba un subidón de glucosa.
Como no queríamos alejarnos mucho por si había que volver deprisa, nos hemos decidido por el lazo: Orrius, Parpers, Bordoi, Orrius. Pintaba bien; solo faltaba que las nubes, amenazantes, nos respetaran el tiempo suficiente.
Y no podemos quejarnos. Con un ritmo que en ningún momento ha sido de paseo y con la única incidencia de dos pinchazos, uno en cada rueda, de Joan, hemos ido cubriendo los pasos por los puertos. En Parpers, disputando con un intruso. En Bordoi, haciendo una serie. Y Orrius por ambas caras, de la única manera que se deja: negociándolo.
Ha sido a la vuelta, pasando por Argentona, cuando desde un pequeño claro abierto en el cielo, durante unos segundos, hemos recibido el único rayo de Sol que hoy ha lucido en el Maresme. Como en las películas de serie B americanas, levantando el pulgar en señal de saludo alguien ha pensado: “OK, misión cumplida”, y bajando un par de coronas hemos metido la directa hasta Premià.
Oscar, nos vemos en La Segarra.
Tomás, hoy especialmente, hemos echado en falta tu colaboración por los llanos de LLinars.
Han salido 80 Km. a media de 27.
Próxima salida: Por decidir
Salida 8:00 h.
miércoles, 28 de marzo de 2007
Solo ante el peligro
En primer lugar me solidarizo con Jaume y le deseo una rápida recuperación.
Por desgracia yo sufrí en mis propias carnes un atropello al saltarse una furgoneta un stop y por momentos estuve con un pie en el otro barrio “ malditos coches”
Dicho esto, paso a relatar mi crónica.
Dado que tenia un compromiso familiar y tenia que estar temprano en casa quede con Paco que me iría con coche hasta Sant Celoni y retrocedería en sentido contrario hasta encontrarme con el grupo para hacer el recorrido juntos. Así que la noche anterior deje el coche cargado pensando en que había el cambio horario y se me podían pegar las sabanas, por lo que mejor tenerlo todo preparado y no perder tiempo por la mañana.
Cuando salí de casa el día amenazaba frío y lluvia, que luego resulto ser algo más, así que me fui calentito en el coche hasta Sant Celoni escuchando Flaix Fm y pensando si estaría en condiciones de liarla. Aparque en la entrada del pueblo y cuando salí del coche se me cayeron los web.os al suelo “ leche que frío” mire el termómetro del coche y marcaba 4º, pensé por un momento lo zumbaos que estamos los ciclistas, pero no me lo pensé una segunda vez así que monte la bici y me fui en busca de la grupeta.
Cuando llegue a Llinars, no vi. a Guillermo, que me había dicho Paco que estaría esperando allí, así que me imagine que estaría arriba en Can Bordoi. No me lo pensé mucho porque con el frío que hacia no era plan de estar parado así que subí los dos kilómetros hasta coronar y “sorpresa” no había nadie, eran las 8.47 horas, pensé no puede ser que desde Premià tarden tanto, así que decidí empezar ha bajar poco a poco hacia Dosrrius, pero cuando vi que me iba acercando al cruce del Collet y no venian, me dije “estos han cambiado de planes y se han ido por otro lado”. Así que como un poseso empecé a tirar para tratar de encontrarme con el grupo antes de empezar a subir Santa Fe fueron pasando los kilómetros y ni rastro así que empecé la ascensión en solitario, pensando en que si iban por delante, cuando bajaran me los encontraría y si iban por detrás ya me pillarían.
La verdad es que subí a un buen ritmo para mi actual forma y aunque con un tiempo modesto 1h 20 min. me plante en Santa Fe, sin mayor dificultad que el intenso frío. Pero aquí no se acaba la historia, cuando llegaba al Km. 17 empezó a nevar y en el Km. 21 los copos eran enormes, así que no llegue hasta el 24 y en el 22 me di la vuelta.
Por Dios que frío pase bajando, solo pensaba en que abajo estuviera preparada la UVI móvil que me tenía que reimplantar las orejas y las manos que se me iban cayeron por el camino. Cuando llegue al coche puse la calefacción a tope y hasta casa. Nada mas llegar me metí en la bañera con agua caliente para desentumecer todo el cuerpo. Estaba cansado pero satisfecho por haber hecho los deberes .
Alguien dijo en el Blog que los Routiers éramos muy duros y yo ahora añadiría y muy locos.
Javier
Por desgracia yo sufrí en mis propias carnes un atropello al saltarse una furgoneta un stop y por momentos estuve con un pie en el otro barrio “ malditos coches”
Dicho esto, paso a relatar mi crónica.
Dado que tenia un compromiso familiar y tenia que estar temprano en casa quede con Paco que me iría con coche hasta Sant Celoni y retrocedería en sentido contrario hasta encontrarme con el grupo para hacer el recorrido juntos. Así que la noche anterior deje el coche cargado pensando en que había el cambio horario y se me podían pegar las sabanas, por lo que mejor tenerlo todo preparado y no perder tiempo por la mañana.
Cuando salí de casa el día amenazaba frío y lluvia, que luego resulto ser algo más, así que me fui calentito en el coche hasta Sant Celoni escuchando Flaix Fm y pensando si estaría en condiciones de liarla. Aparque en la entrada del pueblo y cuando salí del coche se me cayeron los web.os al suelo “ leche que frío” mire el termómetro del coche y marcaba 4º, pensé por un momento lo zumbaos que estamos los ciclistas, pero no me lo pensé una segunda vez así que monte la bici y me fui en busca de la grupeta.
Cuando llegue a Llinars, no vi. a Guillermo, que me había dicho Paco que estaría esperando allí, así que me imagine que estaría arriba en Can Bordoi. No me lo pensé mucho porque con el frío que hacia no era plan de estar parado así que subí los dos kilómetros hasta coronar y “sorpresa” no había nadie, eran las 8.47 horas, pensé no puede ser que desde Premià tarden tanto, así que decidí empezar ha bajar poco a poco hacia Dosrrius, pero cuando vi que me iba acercando al cruce del Collet y no venian, me dije “estos han cambiado de planes y se han ido por otro lado”. Así que como un poseso empecé a tirar para tratar de encontrarme con el grupo antes de empezar a subir Santa Fe fueron pasando los kilómetros y ni rastro así que empecé la ascensión en solitario, pensando en que si iban por delante, cuando bajaran me los encontraría y si iban por detrás ya me pillarían.
La verdad es que subí a un buen ritmo para mi actual forma y aunque con un tiempo modesto 1h 20 min. me plante en Santa Fe, sin mayor dificultad que el intenso frío. Pero aquí no se acaba la historia, cuando llegaba al Km. 17 empezó a nevar y en el Km. 21 los copos eran enormes, así que no llegue hasta el 24 y en el 22 me di la vuelta.
Por Dios que frío pase bajando, solo pensaba en que abajo estuviera preparada la UVI móvil que me tenía que reimplantar las orejas y las manos que se me iban cayeron por el camino. Cuando llegue al coche puse la calefacción a tope y hasta casa. Nada mas llegar me metí en la bañera con agua caliente para desentumecer todo el cuerpo. Estaba cansado pero satisfecho por haber hecho los deberes .
Alguien dijo en el Blog que los Routiers éramos muy duros y yo ahora añadiría y muy locos.
Javier
martes, 27 de marzo de 2007
Sortida fresca i canvi d'hora
Avans de tot, esperem que el nostre company Jaume que va ser embestit en el ya famos punt negre del parpers, es recuperi lo avans posible per tornar a disfrutar de les seves zancadas tiran del grup en el plá.Aquest diumenge varem decidir davant el día que es presentava fer la linea de costa, ya que la gent del "B" no estava per romanços ni batalletes, i a mi personalment ja m´hi ánava bé ya que en tota la semana no havia tocat la bici i el meu viatge a Praga m´hi posat de menjar i beure bona cerveça fins al gorro.Nomes sortir de Premia sens va adelantar el "J",aprofitant el semáfor, el resta ens varem quedar esperan el verd i aprofitan que venia un grupet ens vam posar a roda i a 29 de sortida , aixó va be.Pel darrera se sentia algú queixarse peró teníam que donar caça al "J" que ens havia tret un parell de km. i semblava no afluixar, fins a l´álçada del calipso no el vem caçar. Anavem a un bon ritme darrera del grupet, peró, sens va acavar el chollo ya que a l´alçada del prica sens van desviar i ens vam quedar sols sense abric, dons a tirar sols ens toca,¡quin fred¡ ens vam anrrecordar que per fred el que pasaran avui els nostres fieras del "A" que avui pujaven a St. Fe i adalt fará mol fred, aixó si que es pasió per la bici.Pasat Mataró, ens va pasar unaltre grup i ens varem posar a roda peró aquets no baixaven de 30 i per darrera no sentía que es queixes ningú , dons andevant que hem de fer gana per esmorzar, quina canya quan per darrera ens pasan tres rodadors amb unas pintas de triatletas avançan a tot el grup i la festa estava servida, va saltar un del grup de devant a la caça i un routier que no es vol perdre la festa a roda fins donar caça ¡fantastic¡ a 38 i 40km. sense baixar fins a canet que donem volta a buscar els companys. En "J" estava gelat i es va quedar a canet, necesitava carregar les piles i el reste capa Palafolls a fotre els callos que els fan de collons.A la tornada i amb una temperatura mes agradable i el cos ben hidratat i calent, "guerra al bodi", que el que no s´agafi es queda sol. Josepe pren el cap cantan els pajaritos, quan canta, li dona per tirar com una moto i si li pases sempre diu: "guanxe", aqui hay tomate, i li tens que dir: calmat Josepe.Pel cami ens varem trovar un avi que anava amb el seu net, i al pasarlos, el net sens va enganxar i va començar a tirar amb nosaltres, el seu avi li va dir que tiresi amb nosaltres, 14 anys i donava gust veure la pasió que li posava, faltan joves així al nostre esport,que donin exemple i arroseguin el reste. Espero veure mols Routiers el proxim diumenge a Villafranca.¡FORÇA ROUTIERS¡
Jaume Porta
Jaume Porta
El stop? de Parpers
Domingo 25 de marzo. La crónica de la salida de hoy viene marcada por la desagradable noticia que me daba Jaume a mediodía: un coche lo había tirado de regreso a casa. Con la naturalidad y compañerismo que le caracterizan, se apresuró a tranquilizarme en cuanto a la gravedad de las lesiones, cosa que os transmito; y valoró lo positivo: no tenía nada roto, solo magulladuras; y la bicicleta, una rueda doblada.
Nuevamente, el conductor se había medio saltado el tristemente famoso stop del Parpers. Es indignante. En este stop han atropellado de diversa consideración a cuatro de los nuestros. Por probabilidades seguro que a muchos más que no conocemos. Con total impunidad. Amigos, aunque tengamos que agradecer que no haya pasado de un gran susto, no podemos confiarnos. En los cruces, aunque el coche esté parado, hay que asegurarse que nos han visto; especialmente en este. Solo podemos descargar nuestra ira contra ese cabrón que posiblemente se tendría que haber denunciado. La próxima vez, seguro que miraría bien antes de salir del stop. Quizás se podría plantear alguna iniciativa a nivel de tráfico para que mejoraran la visibilidad de ese punto negro.
No quiero restar ni un ápice de importancia del suceso ni tampoco dramatizar hasta tal punto que resultaría incomprensible e incompatible el lamento con el riesgo que voluntariamente asumimos en nuestra pasión por las carreteras; brevemente, comentaré la salida recordando que, no podemos bajar la guardia y que toda precaución por nuestra parte es poca.
El día, climatológicamente, uno de los peores de este año. Baste decir que, por frío, no cumplimos el recorrido previsto de subir Santa Fé. La participación, aceptable a pesar del cambio de hora. Joan, Joaquín, Jordi, Mengual, Cristóbal, Paco, Jaume que se dío la vuelta antes de Sant Celoni, y Rocky que amenizó la marcha hasta el pié del Bordoi.
Fue él quien, en un intento de levantar el ánimo a Joan ante lo desapaci
ble del día, soltó la consoladora frase: “el ciclista solo goza en el sufrimiento”. Seguida de otra no menos reconfortante: “Yo ahora estoy necesitado de una mano de vara”. Una mano de vara… pues no te cortes, que estamos en tiempo de flagelaciones.
Decidimos ir por Mosqueroles hasta la costa; una subida con entidad suficiente, sobre todo si te la tomas a pecho, y volver por Collsacreu. Mengual, que no andaba con ganas de mucha subida, propuso volver por la costa, y fue un acierto, pues pudimos exprimirnos como preparación para la marcha del próximo domingo.
Han salido 105 Km. a media de
Proxima salida : Marcha Villafranca del Penedes
Nuevamente, el conductor se había medio saltado el tristemente famoso stop del Parpers. Es indignante. En este stop han atropellado de diversa consideración a cuatro de los nuestros. Por probabilidades seguro que a muchos más que no conocemos. Con total impunidad. Amigos, aunque tengamos que agradecer que no haya pasado de un gran susto, no podemos confiarnos. En los cruces, aunque el coche esté parado, hay que asegurarse que nos han visto; especialmente en este. Solo podemos descargar nuestra ira contra ese cabrón que posiblemente se tendría que haber denunciado. La próxima vez, seguro que miraría bien antes de salir del stop. Quizás se podría plantear alguna iniciativa a nivel de tráfico para que mejoraran la visibilidad de ese punto negro.
No quiero restar ni un ápice de importancia del suceso ni tampoco dramatizar hasta tal punto que resultaría incomprensible e incompatible el lamento con el riesgo que voluntariamente asumimos en nuestra pasión por las carreteras; brevemente, comentaré la salida recordando que, no podemos bajar la guardia y que toda precaución por nuestra parte es poca.
El día, climatológicamente, uno de los peores de este año. Baste decir que, por frío, no cumplimos el recorrido previsto de subir Santa Fé. La participación, aceptable a pesar del cambio de hora. Joan, Joaquín, Jordi, Mengual, Cristóbal, Paco, Jaume que se dío la vuelta antes de Sant Celoni, y Rocky que amenizó la marcha hasta el pié del Bordoi.
Fue él quien, en un intento de levantar el ánimo a Joan ante lo desapaci
ble del día, soltó la consoladora frase: “el ciclista solo goza en el sufrimiento”. Seguida de otra no menos reconfortante: “Yo ahora estoy necesitado de una mano de vara”. Una mano de vara… pues no te cortes, que estamos en tiempo de flagelaciones.Decidimos ir por Mosqueroles hasta la costa; una subida con entidad suficiente, sobre todo si te la tomas a pecho, y volver por Collsacreu. Mengual, que no andaba con ganas de mucha subida, propuso volver por la costa, y fue un acierto, pues pudimos exprimirnos como preparación para la marcha del próximo domingo.
Han salido 105 Km. a media de
Proxima salida : Marcha Villafranca del Penedes
Suscribirse a:
Entradas (Atom)