Mercè des de Alpe d'Huez

Dissabte 07/07/07. La data ja augura que aquest dia serà important. I tant que ho va ser! Però bé, anem a poc a poc... No sé quina hora era quan aquell parell es van començar a bellugar. Bé, el Joan em va confesar que no havia dormit en tota la nit... A mi em van fer llevar cap a les 6 del matí. Ells ja estaven llestos. Jo em vaig vestir i mig adormida em vaig posar al cotxe. La temperatura era de 10 graus. Els vaig deixar a la recta a 5km de Bourg d'Oisans després d'haver preparat la màquina que els ajudaria a passar la prova més dura de la temporada. Jo, una mica més desperta, pel fred del matí, me'n vaig tornar cap a l'apartament. Ells, en direcció contrària, encara els tocava una hora ben bona d'espera per poder sortir. Però jo tenia uns altres plans aquell dia. Això sí, res de sortir a les 7 del matí amb 11 o 12 graus de temperatura. El sacrifici no és tan gran encara. Vaig tornar, vaig esmorzar i em vaig posar al llit una estoneta més. Cap a quarts de 10, una hora una mica més descent, em vaig començar a bellugar. Em vaig vestir, recollir tot el menjar i vaig tirar avall altre cop. A les 10:50 sortia de Bourg d'Oisans. Objectiu: Alpe d'Huez. Portava des de l'any passat entrenant-me i mentalitzant-me. L'any passat per moltes ganes i enveja que tingués, no l'hagués pujat ni en broma. S'ha de ser realistes i per pujar un cim com aquest s'ha d'anar preparat. Jo ho anava fent durant tota la temporada. Vaig començar pel castell de Montjuic, després la pujada al Tibidabo i la carretera de les Aigües, per Marsella, per St Mateu a Vilassar, fins que va arribar divendres a la tarda i encarar la primera rampa amb cotxe de l'Alpe d'Huez. Allà vaig veure que el cotxe necessitava reduir a primera en alguna de les rampes i jo pensava... nena, ni en broma. Però com el Jordi feia dies que em deia, no m'havia d'obsessionar, seria un primer contacte i arribaria on arribaria. I així m'ho vaig prendre el dissabte, ja al migdia. La temperatura era molt més bona, feia solet i anava ben carregada de menjar i beure, així que em vaig dir: "amunt! Que després toca la baixada!" Vaig començar ja amb el plat petit i el pinyó més gran i a poc a poc al meu ritme anava pujant i anava veient com el número de les corbes anava disminuint. A la 13 i a falta de 9km em trobava de conya i vaig decidir fer una petita parada per fer quatre estiraments, menjar mig plàtan i anar al "lavabo". Total, dos minuts de parada. Portava una horeta pujant. L'estat d'ànim, enlloc d'anar defallint, anava augmentant perquè vas veient cada vegada més avall el poble de Bourg d'Oisans. Següent parada tècnica al cap de 30 min. L'altra meitat del plàtan i reomplir el bidó d'aigua d'una mànega preparada pels ciclistes que estaven a punt d'arribar. Estava al poble de Ribot, on just al costat de la carretera hi ha un cemintiri. Segur que més d'un ahir pensava que hi aniria de cap... Jo m'anava trobant bé i vaig decidir continuar amunt. Al cap d'una estona veig escrit a l'asfalt "Point of no return", és a dir, punt del no retorn. O sigui, que si havia arribat fins allí dalt, ara no m'anava a "rajar" i tirar enrera. Les cames ho corroboraven així que amunt! L'última parada va ser a l'entrada d'Alpe d'Huez. Just abans del que per mi va ser el pitjor tros i el Jordi ja m'havia avisat. Eren la 1 del migdia i els primers de la Marmotte ja em passaven. Falten 3 o 4 km. Veus el poble allà mateix però encara falten 3 corbes que deunidó. Però ara no ho anava a deixar. Era allà mateix! I la gent t'anava animant. Catalans, bascs, holandesos, anglesos, francesos, de totes les puntes del món! Ja era dalt! No em van deixar passar per sota la meta, però la sensació d'haver-ho aconseguit era impressionant. La llàstima era que no tenia a ningú amb qui celebrar-ho i començar a saltar i botar! Però bé, la sensació que et queda dins és per tota la vida. Vaig demanar que em fessin una foto a l'arribada. I també els fotògrafs de l'organització me'n van fer una altra just arribant a Alpe d'Huez. Què vaig tardar? Doncs 2h22min pujant i 25min baixant. No és just. Podria durar una mica més la baixada. Em va servir per anar veient les cares dels primers que arribaven de la Marmotte. Pobrets, ja m'imaginava el Jordi i el Joan. Però aquest és el nostre esport, sacrifici! Però val la pena... Doncs res, l'any que ve a superar el temps d'aquest any i a veure si provo algun altre cim mític! Continuarem entrenant! Fins ben aviat!

Marmotte 2007. L’objectiu de la temporada.

Divendres 6 de juliol, 7 del matí, Vilassar de Mar. En Joan ja m’espera amb el cotxe carregat i només transvasem les bicis de la Mercè i meva i la meva bossa al cotxe i sortim pitant cap a Montpellier. A les 11h a Montpellier ja hem recollit a la Mercè i sortim pitant cap a l’Alpe d’Huez. Es nota que estem neguitosos i volem arribar. A l’hora de dinar ens trobem un no-iniciats en temes marmotencs de Manlleu, bastant més neguitosos que nosaltres, però com que ells eren colla ho dissimulaven fent merder i rient molt. Finalment a l’Alpe d’Huez, recollida de dorsals, retrobament amb els de Manlleu i cap a Clavans a saludar el nostre amic Xavier, l’amo de la casa on ens allotgem, i a sopar i dormir ben aviat (i tant aviat que era).

Dissabte 7 de juliol, hora indefinida durant la matinada, en Joan no ha aclucat l’ull. Jo, com a la Quebranta, vaig aconseguir dormir una mica, i la resta a reposar i relaxar-me com si estigués dormint. Finalment a les 5 em llevo, visito el senyor Roca i esmorzo. En Joan ja ho ha fet tot això, s’ha vestit i està llest per sortir. Jo em vesteixo i desvesteixo dues vegades, per unes visites extres al senyor Roca. Finalment al voltant de les 6 sortim cap a la sortida.
Arribem puntuals, i més tenint en compte que l’organització ja avisava que els dorsals del 4000 endavant no sortirien fins a les 7:50. Però què millor que respirar el silenci i la calma tensa de l’espera entre 7500 ciclistes apunt d’afrontar tot un repte? I és que a diferencia d’altres marxes fins 5 minuts abans de sortir no se sent ni un sospir. Es respira tensió.
Ja es mouen allà davant!!! Això vol dir que ens falten 20 minuts per sortir! Ja es mouen altre cop, i ara som nosaltres!! El xiulet del sensor dels xips ho confirma, acabem de començar La Marmotte.
Bourg d’oisans – Allemont: l’equip Routier, format per en Joan Camps i jo mateix, només fa que avançar gent. Aquí s’ho prenen amb calma, així que ho teníem fàcil. Arribem a Allemont, gir a la dreta i primera rampa. Tot i el canvi de recorregut arribem a la pressa amb més facilitat sense creuar el centre d’Allemont. En Joan m’ha donat instruccions, que m’avanci a preparar-li el terreny per quan ataqui!! Així que cadascú al seu ritme i a encarar els primers 36 de pujada. És la primera, però és fàcil. Té descansos i tan en Joan com jo anem avançant a gent, fet que puja la moral. Segons parlem després ell triga 2:05 i jo entre 1:30 i 1:45 per coronar Glandon. La diferencia fa que quan ell corona jo ja estigui a baix, i hagi agafat un bon grup que em porta fins el Telegraph a uns 40km/h.
Les sensacions no poden ser més bones. Així que arribem a St Michel de la Maurienne i amunt que fa pujada. El Telegraph ja em costa una mica més. Trigo una hora en coronar-lo. La calculadora se’m posa en marxa i veig que si supero les 6 h dalt el Galibier el meu objectiu de fer menys de 8:30 serà impossible de complir.
A Valloire un grupet de musics alleugera el patiment. Almenys ho intenten. Encara sort ja que la gent del carrer aplaudeix escassament. Tant és l’objectiu és clar.
Potser si que l’objectiu el tinc clar, ara com es pateix pujant els últims 7km des de Plan Lachat!!! Són eterns, durs, i desmoralitzant només que se t’acudeixi aixecar la vista i buscar el final. I la vista cap avall tampoc ajuda! La carretera serpenteja avall, allà lluny, i està plena de patidors com tu. Pobres desgraciats que encara els queda un tros que tu ja has fet, i afortunats els que van per davant que els queda menys que a mi!
Finalment, arribo a l’últim km, que fill de puta que és per ser l’últim!!! Però el crono canta: 5:45. Estic més a prop d’aconseguir-ho.
Avall, avall que fa baixada. Una baixada que et posa els pèls de punta només que ho pensis, mala carretera, estreta, trànsit obert. L’encreuament del Lautaret és un descans físic i moral. La carretera millora lleugerament i les corbes són més agraïdes.
He agafat un grup prou nombrós i amb ganes de tirar, perfecte. Baixem lleugers cap a l’infern. Durant una hora no fem res més que baixar, això vol dir que els 50km des de Galibier a Bourg d’oisans els fem a 50km/h de mitjana, fàcil càlcul.
A la pressa em creuo amb la Mercè que ja puja cap a l’apartament a canviar-se. Per l’hora que és juraria que ha aconseguit coronar l’Alpe. Millor, ja que jo tinc la sensació d’anar sobrat de forces i només faltaria que a mi m’anés bé i a ella no. Hi hauria crisi de parella.
6:50 hores de cronòmetre, quarts de tres de la tarda. Falta el pitjor, però si hem arribat aquí... M’aturo a repostar, poso súper sense plom als bidons menjo un parell de talls de taronja i amunt. Corba 21, corba 20, corba 19, ... em descompto... la següent hauria de ser la 15? Sí sort que no era la 16 o la 17. 14, 13, joder com costa. Malauradament en Joan es quedarà aquí. Una indigestió el deixarà a la cuneta de la corba 13. Resem perquè no ens ho expliqui al cap dels anys com feia en Salva amb la seva història del km 14 de Santa Fe.
Tot i descomptar-me amb els números de les corbes, la calculadora funciona a ple rendiment. He posat el crono a zero al poble i vaig controlant el temps de la pujada. Haig d’aguantar els 9km/h per poder complir, però cada cop és més difícil! A falta de 3 corbes i 4 km em queda un marge escàs però assequible. 3km i ja ho veig. 2 i ja és meu. Però per si de cas, apreto les dents i em augmento el ritme, amb l’ajuda que suavitza la pendent baixo pinyons, del 27 al 25, i fins el 21. Als apartaments m’atreveixo amb el plat i fins a meta esprintant!!! Objectiu acomplert: 8h 24m 38s. La pujada de l’Alpe d’Huez l’he feta amb 1h 25, uns minutets més que en Pantani quan va fer-la amb tres quarts d’hora.

Fins i tot m’he avançat a la Mercè, que ha aprofitat per dutxar-se i dinar una mica. I mentre aparcava el cotxe jo he creuat l’arribava. Al cap de res ens truca en Joan que ens espera a la corba 13. Llàstima, l’any que ve hi tornem i a veure si a la tercera va la vençuda.

I a la resta us dic el mateix. A veure si no us rajeu i l’any que ve podem organitzar una bona colla.

Diumenge 8 de juliol: quin mal de cames!!!!!

El retorno de "Josepe"

Salutacions a tots els routierómans i feliçitacions a tots els rodadors que ens van re presentar amb bona nota en la "QUEBRANTA-2007", desitjan una rápida recuperació als accidentats.Després de lleigir les vostres opinions respecte a aquesta marxa, veig que no tothom a quedat mol satisfet, personalment la considero una bogeria, pero una bogeria maravellosa, la comparo amb les meves épocas de motero, quan anavem a la cita anual del G.P. de Jerez, tenies de chuparte en un cap de setmana 2.400 km., i la carretera es convertía en unaltre circuit de carreras entre els aficcionats extranjers que baixaven de frança, holandesos, valencians,catalans i madrilenys, a despeñaperros la pasma ya ens deixabe per els boixos de les dues rodes, amb els piques que hi havien, en aquets tipus de concentracions et puja l´adrenalina i ens volem comparar amb els nostres idols, perque.., a qui no li agradaría rodar com un L. Anstrong o pilotar com un V.Rossi?.Camvian de tema, aquet diumenge teniem una motivació especial per acudir a la sortida dels "B",tornave després de tres mesos d´ausencia i motivat per una caiguda el nostre estimat "JOSEPE", el que ens canta els pardalets quan anem rodan,tots pensavem que penjaria la bici després de que un assesi conduin el seu vehicle ens va fer un gir prohibit i al frenar Jo a sac, en "JOSEPE" va fer l´ afilador amb la meva roda i va caure,la seva pasió per tots els records viscuts a sobre la bici l´han fet tornar, benvingut de nou company.Vam fer una sortideta sense machacarnos pujan Collsacreu cap a St.celoni, allá ens esperave el fort vent de cara direcció Cardedeu i que ens va fer treballar de valent fent uns relleus curts i mol sincronitzats,en funçio del estat de forma de cada escun fins arrivar a peus del collet on ens esperave la fresqueta de les moreres per fer el merescut esmorçar en un ambient ciclista formidable.Ja de tornada varem agafar direcció dosrius saltan per el collet y gaudin de la nova i ansiada carretera que ens han fet fins a Argentona amb un arcen mol maco i que aprofitem per agreir a la gent que veig que encara pensen en els ciclistes , "chapeau".A les 12,30 h. ja estavem gaudin de la fresqueta a la riera de Premia ,disfrutan de la xerrada a la terraza del Triana fent la clareta com es habitual, alla ens varem trobar amb el Antonio Tomás que ens va explicar les seves experiencies en la marxa del cadi-moixero celebrada dissabte i amb una mol pobre participaçió, uns 160 , la penya ya estaba petada de la quebranta suposo.Entrem amb el parentesi estival estimats rotieromans, pero no deixeu els deures sense fer, us desitjo a tots unes bones vacances en companyia dels vostres estimats i fins a la propera cita:ANDEVANT I FORÇA ROUTIERS.
J.Porta.

Las bicicletas son para el verano

Domingo 1 de julio. Quienes habí­amos programado la preparación en función de la Quebrantahuesos, hoy, una vez concluida, hemos retomado la salida del club dispuestos a compartir con los compañeros una jornada más de ciclismo en una plácida mañana de verano. Y lo hemos hecho, además, completamente liberados de toda presión, con la satisfacción del deber cumplido, con nota, y por si fuera poco, en un extraordinario estado de forma que nos permitiría afrontar el recorrido corto, pero nervioso de: Parpers, Sant Feliu de Codines, Samalús y Parpers, más los repechos de Marata, moviendo el desarrollo con soltura y en algún momentos con insolencia. Pienso concretamente en el punto de la subida a Sant Feliu en que el cuenta. marcaba 31 Km/h. y no era en el sprint final, donde la velocidad ha sido superior.En todo momento se ha mantenido un ritmo vivo que nos ha permitido cumplir el horario previsto: 11:30 en casa con el calor y el cansancio justo.
El verano es la mejor época para salir en bicicleta; el buen tiempo permite salir pronto y con poca ropa; si has hecho los deberes las piernas van solas, puedes hacer los grandes puertos alpinos o pirenaicos, pero, tiene un inconveniente: el golpe de pedal, tan caprichoso y que tanto cuesta de coger, lo pierdes gratuitamente por las vacaciones.
En fi­n, los pocos que hemos salido: Joaquí­n, Cristóbal, Jaume y el que suscribe más Alberto un rato, lo hemos pasado en grande; se han notado las ausencias debidas en la mayoría a causas de fuerza mayor.
La Quebrantahuesos del 2007 ya es historia. Respetando todas las opiniones, y a falta de otros objetivos con igual o mayor dificultad, continúo considerándola como la gran cita del año; espero que no se cumplan los augurios de Jordi y no muera de éxito. Hay que reconocer que es una marcha de primer orden; completamente homologable a cualquier gran marcha europea y tenemos la suerte de tenerla aun tiro de piedra. Y hablando de marchas europeas: Joan, Jordi y Tomás, los tres mosqueteros del Routier, que tengáis buen tiempo y buen recuerdo en vuestra prueba reina del 2007: La Marmotte. Suerte.
Próxima salida: Orrius - Parpers - Bordoi - Collsacreu – Sant Pol - Premià
Salida 7:30 h

La Quebranta de Joaquín

hoy martes 26 junio, he vuelto a pedalear 77 km. calella-hortsavinya-premia. he salido con mi maillot de la quebranta, y mi cabeza me ha dicho un monton de cosas. tengo sensaciones dispares, por un lado negativas y por otro muy positivas y gratificantes. desearia estar subiendo el portalet, en sus ultimos 4km. toda la vida, y no hacer nada mas, fue magico. ahora creo que entiendo por fin la fiebre del cicloturismo, y lo que empuja a tanta gente a estar en la salida de sabiñanigo 2 horas antes, para disfrutar con todo ese riesgo y dolor. el sentido de la vida, es poder superarse a uno mismo, sea cual fuere la forma, y nada mas. todo lo demas es efimero.
Joaquín

La Quebranta d'en Joan Camps

Aquest any la QH m’ha deixat un sabor agre-dolç. Dolç per l’ambient, els ports, el final del MB no té igual, la segona meitat del Portalet he disfrutat, pujant bé i fent broma amb en Joaquín, encara que en arribar a dalt se’n ha anat. Però m’ha deixat molt tocat moralment: dues caigudes serioses de companys routiers i la quantitat d’ambulàncies que anaven amunt i avall, no m’ha agradat gens. Penso que és excessiu el risc que suposen 7.500 tios sortint a tota llet, encara que tallin el trànsit d vehicles. Tot i que no vulguis batre cap record horari, si no vols fer més de 8 hores (25 km/h de promig= OR per a mi), has de sortir fort i ficar-te en un pilot que vagi a 50 km, amb 50 ulls d’atenció i concentració per tal d’esquivar qualsevol castanya que pugui haver-hi aprop teu , si és que pots esquivar-la. La veritat és que les caigudes d’en Xavier i en Luís les sento com a pròpies, M’han afectat i crec que a la QH no m’hi tornaran a veure. És una bogeria!!. Joan Camps

Crónica del Heraldo de Aragón

EFE. Sabiñánigo/ Zaragoza El ciclista vasco Mikel Azparren fue el primero en completar los 205 kilómetros de la prueba cicloturista internacional Quebrantahuesos, en la que ha invertido 5 horas 21 minutos 05 segundos, mientras que el segundo en cruzar la línea de meta fue el valenciano José Belda de Onteniente, al que ha sacado 13 minutos. El también vasco Ugaitz Artola, compañero en el equipo Azpiru de Mikel Azparren, terminar el recorrido en tercera posición.
En la prueba, doce ciclistas resultaron heridos, tres de ellos de gravedad, al producirse un choque frontal de varios ciclistas contra un turismo que estaba parado en el arcén izquierdo de la carretera por la que discurría la prueba.Según informaron fuentes de la Subdelegación del Gobierno, el suceso tuvo lugar en el kilómetro 646,5 de la carretera N-330 (Almansa-Puerto del Somport), en el término municipal de Jaca. Varios ciclistas que participan en esta prueba cicloturista chocaron con un coche aparcado y a consecuencia de su caída otros ciclistas que circulaban en pelotón también se cayeron.En el accidente resultaron heridos graves tres ciclistas (L.S.M., de 48 años, J.B.B., de 55 años, y M.A.G., de 37 años) y otros nueve, heridos leves, y todos ellos fueron trasladados al Hospital Comarcal de Jaca.
El donostiarra Azparren logró batir el récord de esta prueba cicloturista que ostentaba el ex ciclista profesional Aitor Quintana, primero en las dos últimas ediciones de esta cita internacional que contó con el máximo número de participantes permitido por la organización, 7.502 inscritos, de los que finalmente han salido 6.769.
Quintana completó el pasado año el recorrido en 5 horas y 26 minutos, superando así su propio tiempo de la edición anterior en la que completó los 205 kilómetros en 5 horas y 36 minutos.La cuarta posición en la prueba fue para el cántabro Iván Santurde, vencedor en tres ocasiones, seguido en quinto lugar por el también donostiarra Óscar Pujol y, en sexto puesto, por el altoaragonés Sergio Pérez.
Azparren llegó a Sabiñánigo alrededor de las 12:50 horas después de haber marcado las diferencias con respecto a sus seguidores a lo largo de todo el recorrido y de establecer ventajas de 8 minutos en el puerto de Somport, 17 minutos en el Marie Blanc y 20 minutos en el Portalet. Este deportista, de 35 años, participó en la Quebrantahuesos hace 14 años e invirtió 9 horas para concluirla, mientras que la edición del pasado año terminó en quinta posición con un tiempo de 5 horas y 38 minutos, y en la de este sábado fue primero.
La meteorología acompañó en el desarrollo de esta prueba organziada por la Peña Ciclista Edelweiss de Sabiñánigo, y en ella participaron deportistas procedentes de 17 países, algunos de ellos tan lejanos como Australia, Japón o México, mientras que los españoles más numerosos fueron los vascos, principalmente guipuzcoanos y vizcaínos, seguidos de catalanes, valencianos y zaragozanos. Junto a la peña organizadora, Zarabici, el Club Ciclista Oscense, Lagun Onak y C.C. Routier con 84, 81, 75, 51 y 12 corredores, respectivamente, fueron los que más participantes aportaron este año, en el que cabe destacar además la presencia de nombres propios del deporte español como el piloto de motos Nani Roma, el ex futbolista Unzúe, el ex atleta de Monzón Javier Moracho y los ex ciclistas Olano, Escartín, Félix García Casas o Joane Somarriba. Entre los anónimos tomaron la salida un portugués de 16 años, el más joven que se enfrentó a los 205 kilómetros de la Quebrantahuesos, y un leridano de 79 que fue el más veterano.

Quebrantahuesos 2007. XVII edición

Hola companys!, Después de una minuciosa preparación, donde no han faltado las clásicas Terra de Remences, Turó del’Home, Collformic, Santa Fe, Andorra, y el último cartucho de 175 Km, ya tenemos aquí la QH. Creo que, en general, todos llegamos a la cita con una buena preparación física, aunque mentalmente ya un poco saturados; necesitamos liberarnos de la presión y correr por los escenarios tantas veces evocados. Como yo digo cuando me preguntan, vamos al reencuentro de los 205 Km. con tres monstruos y un h.p. Espero y deseo que todos disfrutemos de la aventura y volvamos con un grato recuerdo. Los que ya conocemos la marcha, tenemos que intentar sacar el máximo provecho de los “pros”, y evitar en lo posible los “contra”; quienes la corren por primera vez, Joaquin, regular, regular y regular. Y parar al menos en tres avituallamientos. Como dice Joan con mucha razón, acabar bien es el objetivo principal.
Recordando con cariño a los compañeros que este año no participan, los Routier que vamos a la edición del 2007 seremos: Joan, Mengual, Xavier, Jordi, Tomas, Alfonso, Joaquin, Luis, Carlos, Tito, Miguel Angel, y Paco.
Un abrazo y nos vemos en Sabiñánigo.

Mercè des de Marsella

Diumenge 17 de Juny 2007. Hola des de Marsella! Ara feia molts dies que no enviava res al blog. Això no vol dir que no hagi sortit en bici eh! Ja ho començo a portar ben endins i un cap de setmana sense sortir es nota! La veritat és que he baixat bastant a Vilassar i Tàrrega i no havi apogut fer sortides pels voltants de Marsella. Aquest diumenge el tenia tot per mi, així que durant la setmana anava rumiant quina ruta podria fer avui. No fa gaire em van venir a veure la colla d'amics de Barcelona i els vaig portar a fer el tomb a la muntanya Sainte Victoire, primer pel nord i després pel sud. Em va semblar que la carretera era agradable i prou tranquil.la. Així que avui m'he llevat aviat per acompanyar un profe a l'aeroport i ja he aprofitat per carregar la bicicleta al cotxe i després sortir cap a Aix-en-Provence. Una vegada aparcat el cotxe al pàrquing de la presa de Bimont, he desfet el camí fins a la D10 i he seguit amunt en direcció a Vauvenargues. Quan anava pedalant em noto el vent de cara. Ja el vaig esperimentar un dia al passeig de Premià a Badalona (pregunteu-li al Jordi que al final em va haver d'empenyer perquè si no se'ns feia fosc!). Avui no era tant fort però anava pujant i es notava. Després a mesura que anava avançant em venia al cap el comentari que feu quan una carretera només fa que pujar i baixar. Trenca-cames, no? Doncs aquest trocet que he fet avui és ben bé això... Trenca-cames! Que al final he hagut de fer migdiada i els companys de pis em deien que anés a dormir després de dinar de la mala cara que feia, però què hi farem! Com diu el Jordi, s'ha de patir! Bueno, quan he arribat a l'encreuament de la D10 amb la D17, he girat cua i he tornat al cotxe. Al final m'han sortit uns 25km en 1h30min. Ja està bé! Fins la pròxima i ànims per la Quebranta!
Mercè

Vent, boira, fred, pluja...

En aquesta inovlidable sortida anual del club, no es va faltar cap aliçient,va tindre tots els ingredients com si fos una autentica marato sobre la bici.Primer va ser el vent, que com cada any ens bufa de cara avans de iniciar la pujada a puimorens per començarte a machacar, una vegada coronat el puimorens va ser la boira la que ens va acompanyar fins al Pas de la casa acompañat de un fred que et començaba a gelar els peus i els dits , a mida que anabes pujant mes fred i adalt de tot envalira esperaba per donarnos la puntilla, 1ºc.La dones aluçinaven de veure com els routiers no s´amagen per rés ni per ningú, la meva em deia; esteu boixos, teniu la bici a la sang, sembleu com a nens petits amb aquesta competitivitat de no quedarse despenxat del grup i si pot ser coronar el primer, ara si que crec en les paraules que mitch en conya deies al mati quan anaves a treure el gos a les 5,00 h. del mati: un routier no dorm, descansa i planifica el perfil de la propera etapa, andorra 2007, tot un repte.Com deia en Paco la setmana pasada tenim unes dones que son unas santas pero no está be abusar, ya que amb els temps que corren i les telenovelas que alguns es chupan pot saltar cualsevol sorpresa, en el meu cas diu que no em preocupi que em fot al carrer amb el gos i la bici, dons no em puc queixar.Benvolguts routieromans, aquesta aventura viscuda en la vostra companyia a estat fantastica,a pesar de alguns punts negres imprevisibles que surten en totes les concentracions, prova superada amb bonissima nota, fins a la propera cita i esperant que els accidentats sense importancia es recuperin lo mes aviat posible: ANDEVANT I FORÇA ROUTIERS
Jaume Porta