Tunel de Lloret

Abans de procedir al relat de la sortida d’avui diumenge, i sabent que no sóc el més adequat, intentaré posar pau i tranquil·litat a l’ambient revolucionat d’aquesta setmana.
Tots sabem que avui s’ha parlat de la polèmica creada arran uns comentaris desafortunats o malinterpretats. Hi ha hagut opinions de tota mena, unes a favor d’una postura i altres criticant comentaris fora de lloc, però som un grup d’amics heterogeni a qui ens uneix la bicicleta. A mi personalment, m’agraden les sortides exigents. Ho demostra el fet que sóc un dels que dóna guerra si pot, i acostuma a anar a totes les marxes a buscar el millor temps possible. Però sortir sol acaba essent avorrit i la cosa que més em motiva és rodar amb una colla d’amics.
Se’ns pot criticar de tot, perquè trobarem entre les nostres files gent de tota mena; en Paco Gorreta és un cap-quadrat, en Joan Mengual és competitiu com ell sol, en Joaquim és un eixelebrat, en Tomás és inconstant en l’entrenament, jo mateix sóc massa conformista, però això no treu que puguem parlar de tot i continuar sent tan amics com sempre.
Amb això vull transmetre al nostre amic Vallbona, que l’hem trobat a faltar, i a mi personalment (i a tots en general) ens dol que t’ofenguis i arribis a demanar la retirada de les teves col·laboracions del blog. Espero que la teva absència d’avui no fos provocada per la polèmica de la setmana, tot i que molt em temo que així sigui.
Aquells qui hem sortit avui sabem com ha anat la sortida, i els qui no han vingut s’ho poden imaginar. La sortida del túnel de Lloret és un clàssic, i veient els antecedents d’aquesta temporada no és d’estranyar que hagi estat una sortida ràpida tot i el vent desfavorable de tornada. En Paco, amb la seva capacitat de patiment ens ha deixat enrera pujant al túnel, però que vigili que l’ombra d’en Guillermo és molt allargada, i just darrera l’ombra sempre ve qui la provoca. Només cal veure la generosa actitud de’n Guillermo donant relleus de tornada (fet que demostra que està fort).
Ja veieu que no sóc el més adequat per posar pau, ja que em poso a descriure l’etapa d’avui i acabo parlant de qui va més ràpid, qui està més fort, i de l’eròtica del sofriment (com ho expressa en Paco). Però a l’altre plat de la balança veig als Routiers com un grup solidari; que accepta a tothom qui vulgui pedalar, que espera a qui té una avaria o qui va més just de forces, i que a sobre ens fem un fart de riure, encara que de vegades sigui per no posar-nos a plorar en veure’ns emmirallats als vidres dels aparadors.
Així que disfrutem de la nostra passió i d’aquesta colla d’amics que d’una manera o altra sempre ens fa patir, dins i fora de la bicicleta.
Jordi