Doncs res, ara sí que s'ha acabat la temporada. Ha estat llarga i dura, hi ha hagut de tot; fred, pluja i calor al final; sortides curtes, llargues, dures i de passeig; bones sensacions i pajares. Però finalment ha començat el Tour i hem de deixar pas als professionals.
Aquesta s'ha allargat més del normal ja que hem estat quatre sonats qui vam decidir anar a La Marmotte. Sortíem de Cabrera a les 7:25 del divendres i arribavem a l'Alpe d'Huez a les 16:00 (llàstima de les obres a la carretera de Grenoble que si no haguessim arribat abans). Però l'important no era el temps que trigavem a arribar des de Cabrera si no el que faríem l'endemà a la "cyclosportive".
5h de la matinada; sona el despertador i comencen les visites al Sr Roca.
6:20h; sortim cap a la sortida en bici i primer problema: no li hem omplert els bidons a l'alfonso, que agafa un calentón i se'n va a la primera gasolinera a omplir. Solucion
at.
6:50h aprox; arribem al nostre coixó i comença l'espera. Es respira tranquilitat i armonia.
7h: surten els primers, a nosaltres ens toca esperar.
7:50h; ja hi som, els quatre genets de l'apocalipsis sortim en busca de la gloria!!!!!!!
Entre 7:50h i 16:00 cadascú de nosaltres explicarà una historia diferent, ara bé, el guió serà el mateix.
Comencem a pujar Glandon. Cadascú agafa un ritme; en Joan, en guillermo i l'Alfonso més conservadors, i jo una mica més fort però no massa. La diferencia a dalt el Glandon no és molta, escassament uns 10 minuts, encara que ells tres van haver de parar per passar el control de xips. La baixada del glandon ja marca les primeres diferencies. Aquí si que en Joan és més conservador i es distancia de'n Guillermo i l'Alfonso. A les 10:35 passo per un panell informatiu a uns 10km de St Michel de Maurienne, faig càlculs i em veig capaç de coronar Galibier entorn de les 13:30, que em portaria a l'Alpe amb unes 8h. Com es veu de fàcil pedalar quan vas a 40km/h dins un bon grup i amb forces per fer algun relleu! tot i no fer-me il·lusions l'objectiu és clar; mínim s'han de millorar les 8h30 de l'any passat.
Corono el Galibier a les 13:37, prou bé, i amb forces per treure el mòbil i fer una foto del gegant amb qui m'he barallat durant les últimes 2h15min. Al Galibier no se'l guanya ni se'l podrà guanyar mai. Ell sempre estarà allà i sempre arribarà el dia que nosaltres pobres mortals no tindrem esma ni per aixecar el cap i veure'n el seu majestuós cim.
Les diferències es mantenen, l'Alfonso i en Guillermo coronen aproximadament a les 14h i en Joan a les 14:30. A partir d'aquí els 50km de baixada es fan durs; els peus, les cervicals, les espatlles i les mans i avant-braços pateixen els efectes de la llarga baixada, de l'alfalt irregular i del vent, que també col·labora amb la fatiga per omplir les cames de males sensacions. Així que toca menjar i beure mentre baixes el més ràpid possible cercant la cirereta del pastís.
Cal descriure la cirereta? Segur que no; 14km no són res, i més si no els has fet mai després de 160km, així que amunt que fa pujada i després d'això s'haurà acabat.
El pirata Pantani va pujar l'Alpe en 45 minuts, els routiers ho fem en entre una i dues hores. Que tremolin els pros que ja tenim les 21 corbes apamades.
Amb 8h 16 min acabo la Marmotte. Des de mitjans de la baixada del Lautaret ja veia difícil arribar a les 8h, a Bourg d'Oisans ja ho veia impossible, però elque si que tenia clar era que milloraria el temps i per tant no tenia res a perdre. Les sensacions eren bones i no podia demanar res més. Bé vaja, vaig demanar que no fes calor i St Pere va tapar el sol amb uns petits nuvolets que van deixar caure unes gotetes sobre els altres tres routiers. A les 4 i 5 de la tarda del dissabte 5 de juliol acaba la meva temporada.
Un quart més tard, amb 8h33 arriba en Guillermo (sort que sortia conservador que si no m'hagués fet patir), i amb 8h40 arriba l'Alfonso (lo mismo digo que amb en Guillermo).
Ara només queda en Joan. Després de tres participacions aquest any havia de ser el bo. Així que esperem. Els mòbils no sonen, bona senyal. Triga a arribar, l'espera es fa llarga. Però finalment, quan els dubtes comencen a apoderar-se dels més escèptics (Joan ho sento per dubtar de tu), el veig aparèixer per la rotonda. Quin tiu, jo de gran vull ser com ell (ei Paco no t'ho prenguis malament, de gran vull ser una barreja entre en Paco i en Joan.... :P). Fora bromes: FELICITATS CAMPIÓ! i FELICITATS a l'Alfonso i en Guillermo, no cada dia es pot dir que s'ha superat amb èxit una etapa tan dura com la Marmotte.
Després d'un recorregut impressionant, una bona meteo, i l'alegria d'haver acabat tots sans i estalvis, veure la cua de gent que comença a pujar a les sis de la tarda l'Alpe no deixa d'impressionar. Com impressiona veure el temps del primer, poc més de 6h.
així que s'ha acabat la bici, ara només ens queden les sortides de club per mantenir el moreno...
Jordi
Aquesta s'ha allargat més del normal ja que hem estat quatre sonats qui vam decidir anar a La Marmotte. Sortíem de Cabrera a les 7:25 del divendres i arribavem a l'Alpe d'Huez a les 16:00 (llàstima de les obres a la carretera de Grenoble que si no haguessim arribat abans). Però l'important no era el temps que trigavem a arribar des de Cabrera si no el que faríem l'endemà a la "cyclosportive".
5h de la matinada; sona el despertador i comencen les visites al Sr Roca.
6:20h; sortim cap a la sortida en bici i primer problema: no li hem omplert els bidons a l'alfonso, que agafa un calentón i se'n va a la primera gasolinera a omplir. Solucion
at.6:50h aprox; arribem al nostre coixó i comença l'espera. Es respira tranquilitat i armonia.
7h: surten els primers, a nosaltres ens toca esperar.
7:50h; ja hi som, els quatre genets de l'apocalipsis sortim en busca de la gloria!!!!!!!
Entre 7:50h i 16:00 cadascú de nosaltres explicarà una historia diferent, ara bé, el guió serà el mateix.
Comencem a pujar Glandon. Cadascú agafa un ritme; en Joan, en guillermo i l'Alfonso més conservadors, i jo una mica més fort però no massa. La diferencia a dalt el Glandon no és molta, escassament uns 10 minuts, encara que ells tres van haver de parar per passar el control de xips. La baixada del glandon ja marca les primeres diferencies. Aquí si que en Joan és més conservador i es distancia de'n Guillermo i l'Alfonso. A les 10:35 passo per un panell informatiu a uns 10km de St Michel de Maurienne, faig càlculs i em veig capaç de coronar Galibier entorn de les 13:30, que em portaria a l'Alpe amb unes 8h. Com es veu de fàcil pedalar quan vas a 40km/h dins un bon grup i amb forces per fer algun relleu! tot i no fer-me il·lusions l'objectiu és clar; mínim s'han de millorar les 8h30 de l'any passat.
Corono el Galibier a les 13:37, prou bé, i amb forces per treure el mòbil i fer una foto del gegant amb qui m'he barallat durant les últimes 2h15min. Al Galibier no se'l guanya ni se'l podrà guanyar mai. Ell sempre estarà allà i sempre arribarà el dia que nosaltres pobres mortals no tindrem esma ni per aixecar el cap i veure'n el seu majestuós cim.
Les diferències es mantenen, l'Alfonso i en Guillermo coronen aproximadament a les 14h i en Joan a les 14:30. A partir d'aquí els 50km de baixada es fan durs; els peus, les cervicals, les espatlles i les mans i avant-braços pateixen els efectes de la llarga baixada, de l'alfalt irregular i del vent, que també col·labora amb la fatiga per omplir les cames de males sensacions. Així que toca menjar i beure mentre baixes el més ràpid possible cercant la cirereta del pastís.
Cal descriure la cirereta? Segur que no; 14km no són res, i més si no els has fet mai després de 160km, així que amunt que fa pujada i després d'això s'haurà acabat.
El pirata Pantani va pujar l'Alpe en 45 minuts, els routiers ho fem en entre una i dues hores. Que tremolin els pros que ja tenim les 21 corbes apamades.
Amb 8h 16 min acabo la Marmotte. Des de mitjans de la baixada del Lautaret ja veia difícil arribar a les 8h, a Bourg d'Oisans ja ho veia impossible, però elque si que tenia clar era que milloraria el temps i per tant no tenia res a perdre. Les sensacions eren bones i no podia demanar res més. Bé vaja, vaig demanar que no fes calor i St Pere va tapar el sol amb uns petits nuvolets que van deixar caure unes gotetes sobre els altres tres routiers. A les 4 i 5 de la tarda del dissabte 5 de juliol acaba la meva temporada.
Un quart més tard, amb 8h33 arriba en Guillermo (sort que sortia conservador que si no m'hagués fet patir), i amb 8h40 arriba l'Alfonso (lo mismo digo que amb en Guillermo).
Ara només queda en Joan. Després de tres participacions aquest any havia de ser el bo. Així que esperem. Els mòbils no sonen, bona senyal. Triga a arribar, l'espera es fa llarga. Però finalment, quan els dubtes comencen a apoderar-se dels més escèptics (Joan ho sento per dubtar de tu), el veig aparèixer per la rotonda. Quin tiu, jo de gran vull ser com ell (ei Paco no t'ho prenguis malament, de gran vull ser una barreja entre en Paco i en Joan.... :P). Fora bromes: FELICITATS CAMPIÓ! i FELICITATS a l'Alfonso i en Guillermo, no cada dia es pot dir que s'ha superat amb èxit una etapa tan dura com la Marmotte.
Després d'un recorregut impressionant, una bona meteo, i l'alegria d'haver acabat tots sans i estalvis, veure la cua de gent que comença a pujar a les sis de la tarda l'Alpe no deixa d'impressionar. Com impressiona veure el temps del primer, poc més de 6h.
així que s'ha acabat la bici, ara només ens queden les sortides de club per mantenir el moreno...
Jordi
12 comentarios:
Joan Mengual dice:
Este relato me ha puesto los pelos de punta, y cuando describias las subidas me dolian las piernas, pero seguro que os lo habeis pasado a lo grande, y a demas teneis aquello que otros
por no nombrar a nadie no tenemos , el titulo de ser Marmoteros.
felicidades campeones.
Enhorabuena campeones, aquest any sí! Me alegro de que lo hayais pasado en grande por los puertos del Tour donde me gustaría volver un año de estos para reencontrarme con las 21 curvas legendarias.
Ellas guardan parte de la historia de todo el que las ha transitado.
Ni te cuento.
Salida del domingo 13 de julio:
Premià - Parpers - Cardedeu - Cánoves - La Garriga - Bigas - Sant Feliu - Caldes - Mollet - La Conreria - Premià.
Salida 7:30
Joan la subida al Turó y la comida se harán el día 20. Aún no sé los platos del menú, pero puedo anticipar que será en el Restaurante Daymar del Polígono Buvisa de Premiá de Dalt.
Se puede comer a la carta, pero iremos de menú de 15 €. que es lo que cuesta el domingo.
Un menú bastante aceptable donde se puede elegir entre seis o siete platos de primero y de segundo.
No os preocupeis, tienen aire acondicionado.
Ruego vayais confirmando la asistencia en el blog, indicando el número de comensales (niños incluido).
En cuanto a las carreras, veo que no perdeís el humor y estais disfrutando como cosacos con los palos y los sprints aunque con algún que otro susto, bueno, sarna con gusto no pica. Lo importante es pasarlo bien y sentirse a gusto. Que os voy a contar que no sepais.
Me alegro por Xavier de que no haya pasado de unos rasguños.
Nos vemos el domingo
Felicidades a los "Marmoteros", impresionante la ruta i más impresionante la crónica.
El domingo estaré a las 7:30, para seguir torturandome y como dice Kimet a ver si dejo de estar tan "tiernecito".
Paco, al Turó vendré seguro, lo de la comida te lo comfirmo el domingo.
Un saludo a todos.
Felicidades a los cuatro por vuestra gesta. No es una marcha apta para todo el mundo y no es comparable en el nivel de esfuerzo a otras. Cuando coronas el Glandon, que se hace eterno,ya notas los efectos de la altura, y que decir tiene cuando lo haces en el Galibier donde la falta de oxigeno se nota mucho mas y te es dificil pedalear y recuperarte. Los 50 km de bajada son mortales y en lugar de aliviar tu cansancio te destrozan mucho mas y luego la ginda, esas 21 curvas que te engañan porque en los peraltes vas recuperando, pero el desnivel es el que es y el casancio es el que llevas, por lo que no vas hacia el cielo sino que entras en el purgatorio. En fin que quien no ha estado no puede valorar lo que habeis conseguido, asi que de nuevo felicidades.
En cuanto a la caida, fue fruto de un intento de cazar a los escapados y en una curva de 180º se me fue la bici ya que iba muy rapido. Este año solo he participado en 4 porque para mi todavia estoy en una transicion fisica y mental debido al abandono deportivo que he tenido estos tres ultimos años, por lo que este año es de adaptación a las carreras y el ritmo pero para el proximo prometo de verdad, dar mucha guerra, aunque ya veremos si este aun doy alguna sorpresa. A diferencia de otros para mi ahora es cuando empieza como cada año la temporada.
Esta semana no saldre porque me voy a Puigcerda y a la comida hasta la proxima semana no se si podre venir
Lo primero felicitar a los Cracks de la Marmotte. Y segundo a la comida Laia y yo nos apuntamos )o sea dos comensales).
La descripció d’en Jordi és impecable. Però jo vull afegir-hi els meus sentiments.
La Marmotte és una experiència tan bèstia que uneix amb un vincle especial a tots aquells que l’hem con”patit”. Tot és incomparable amb les altres marxes que jo he conegut fins ara, fins i tot els avituallaments que en aquest cas són una merda.
Realment estic molt content, l’objectiu era acabar i disfrutar. I puc dir que al Glandon i Telegraf- Galibier els he pujat al meu gust. De les baixades de la Marmotte millor ni parlar, hem fan pànic. Pel que fa a la traca final, després de 160 km i una mica menys de 8 hores en el meu cas, haig de manifestar que l’Alpe d’Huez m’ha humiliat, fent-me reduir la marxa a ritme de pura supervivència. (7/8 kmh en els trams més durs). Aquí no hi ha excuses, només realitats, tots els que ho heu fet sabeu de què parlo.
Aixó sí, un cop a dalt, les penes es fan petites i s’obliden i, en canvi els aspectes positius es multipliquen com per art de màgia.
Creieu-me: Marmotte = “droga dura”
L’any que vé vull coneixer noves experiències dolomítiques apuntant-me a l’expedició que proposa en Xavi, però el dia de la Marmotte el meu cap tornarà a estar allà.
Joan Camps
En Jaume Bosch diu...
Felicitats per el bon paper que heu fet.
La sortida del diumengue passat,resumit,erem... en Paco,Ferràn,Kim,Albert i el menda. L´Albert ens ha deixat a S Celoni, en Paco intrectable com sempre,i en Ferràn en línea ascendent
En el dinar vindré sol,ja que torno a estar solter,per els que no ho sabíen
Espero ara fer + d´una cursa amb vusaltres
Salut
ayer diumenge,he visto cosas nuevas en mis adversarios que a la vez son mis kamaradas.Personalmente,nunca havia visto este nivel(no conozco epocas anteriores),pero sacar una media de 30,2km/h,con la salida que hicimos,con sus puertos y el aire que sopló,es una pasada.Esque,hasta cuando sufri una pequeña crisis en la subida a sant feliu de codinas,subia a 23km/h.y a 28km/h de maxima...y llegué 5ª a 20 segundos del cuarto y tercero...a que velocidad subieron Paco y Luigui????,que fueron 1ª y 2ª respectivamente.
a ver si el domingo en el turó nos lo pasamos igual de bien
kim e.t.
Paco, no podré venir a la comida del domingo. A la salida de momento no lo se, como ya le he dicho a Luis llevo 3 dias haceindo el "Tour del water" por culpa de un virus que me ha cogido mucho cariño. Espero llegar en condiciones al domingo.
Gallina de piel. Impressionant recordar la Marmotte, els records, les ganes que encara hi són, i l'esperit de superació... En Joan descriu l'humiliació de l'Alpe d'Huez...i m'enrecordat dels moments més durs que he passat com a ciclista, sens dubte.
Tomàs. Records a tothom.
Publicar un comentario