Recuperant la normalitat, quina normalitat?

Avui no puc començar la crònica de la jornada sense disculpar-me en nom de tot els assistents amb en Joan camps. Ell que venia amb ganes de relax i tranquilitat s'ha trobat amb un galliner revoltat que a la mínima s'ha esverat i no ha parat de donar guerra fins a Premià. Joan, no puc prometre't res, ja que coneixent-nos (i coneixent-me) som fàcil de caure en la provocació i a més ens agrada donar guerra.Per la disculpa anterior ja imagineu com ha estat de sortida. Després de finalitzar les grans cites de la temporada, aquest era el diumenge del retrobament. Sense compromisos ni a curt ni a llarg termini el més fàcil era pensar que sortiríem tranquils i uns pocs es picarien pujant alguns dels tres ports que teniem a la llista. Però el mea culpa és clar. He estat jo qui ha saltat el primer, poc abans de la gasolinera d'Argentona, a la mínima insinuació de canvi de ritme de'n Luís. A partir de llavors no hem parat. El ritme fins a Parpers ha estat alt, i pujant encara s'ha incrementat. Un petit descans fins a Cànoves i sant tornem-hi; el terreny trencacames fins a la Garriga ens ha enfilat a tots. I fins a l'Ametlla, i Bigues tres quarts del mateix. Si no era un era l'altre, i torna a començar. L'únic que es comportava i no entrava al joc era en Joan. La resta, tots pecadors, jugàvem a cremar quilòmetres. L'espectacle de Papers s'ha repetit a la pujada de Sant Feliu. Amb la única diferència que en Paco a preferit marcar el terreny d'entrada per estalviar-se ensurts com el de Parpers, on en Jaume Bosch li ha estat a punt de prendre la cartera. A Sant Feliu ha agafat una distància suficient a dos quilòmetres de coronar que li ha permès arribar sol. Sort que està perdent al forma, que si no només el veuríem a la botiga.Referent al trajecte fins a Mollet, no sabia que haguessin instal·lat rails. El tren routier s'ha cruspit els quilòmetres a una velocitat de vertigen; alta, molt alta. Ni el turonet de la circumvalació de Santa Perpètua ha aconseguit reduir-la. El mal de cames de més d'un a fet decidir-nos per un canvi de plans, bé per dos, ja que a última hora hem tombat cap a Font de Cera. Portàvem una mitjana de 30km/h i anàvem sobrats de temps. Més d'un es temia trobar-se la dona amb l'amant encara al llit, o potser tenia por que li donés la fregona i li toqués netejar la casa. Al final a les 11 ens plantàvem a la botiga altre cop, i completàvem una volta de 110km en poc menys de 4h. Ha estat una bona volta. Mal m'estar dir-ho, però aquestes voltes et deixen cansat però satisfet. S'ha d'aprofitar el punt de forma de les marxes, i allargar-lo fins on es pugui. Ja arribaran els dies que pujarem Parpers a 12 per hora amb la llengua arrosegant i amb unes ganes de tornar a casa impensables. I si el que ens explicava en Luís en tornar, que el cos té memòria, el millor és recordar-li que la vida és dura i s'ha de saber patir, estar a les dures i a les madures, i que tot i així s'ha de continuar amb el cap ben alt.La setmana que ve ens trobem a les 7h a la botiga per la pujada al Turó. Espero poder gaudir de la companyia del màxim nombre de routiers i així tenir un petit record del nostre amic Alfons. Se'l mereix.

Jordi