Paco i Xavier: Trobo emocionants les vostres cròniques de la marxa disputant-les a tota intensitat i satisfacció. Jo reconec que no acabo de trobar-hi la meva estratègia.
A Cervera vaig propasar-me surtir al davant i mantenir-me tot el que pogués, per així estar en grups de qualitat . La veritat és que em va fer patir la tensió que es respira dins un gran pilot, a tota velocitat i ocupant els dos carrils d’una carretera oberta al tràfic. No vaig disfrutar de l’experiència.
A Rocafort en canvi vaig voler surtir tranquil; al primer tram em va passar tothom i en arribar a Montblanc em veia en les darreres posicions d’un paquet enorme. Vaig presentir el desastre: arribaria l’últim , la única cosa que em tinc prohibida a mi mateix. Així que abans d’iniciar el 1er port vaig esforçar-me en avançar posicions fins arribar a l’alçada de l’Oscar, a meitat del pilot. Vam atrapar un grup on anava en Guillermo, vam pujar tots tres junts. A la baixada em vaig quedar tallat d’en Guillermo (cosa normal) i l’Oscar es va quedar tallat de mi (cosa rara). Al pla veia de lluny el grup d’en Guillermo i vaig aconseguir atrapar-los després d’un important esforç amb un únic company que em relebava.
La segona pujada em vaig mantenir al grup, peró en el primer tram de descens els vaig perdre definitivament. Com sempre, quan em quedo sòl, vaig esperar el següent grup.
La segona part de la marxa va ser relativament tranquila, sense excessos.
La veritat és que a les marxes d’aquí no m’hi trobo, no sé com plantejar-les. Veig massa risc dins el pilot inicial i a les baixades, però si vas prudent et trobes en grups de menor nivell que no tiren prou al pla. Per mi no hi ha com les sortides de Club: tenen tot allò que jo necessito: "provocadors" (amb carinyo) que et motiven, disputa als ports, reagrupament a dalt, canya al pla, tranquilitat a les baixades i paradetes per repostar i buidar.
Els Routiers som lo millor del món.
Joan Camps
A Cervera vaig propasar-me surtir al davant i mantenir-me tot el que pogués, per així estar en grups de qualitat . La veritat és que em va fer patir la tensió que es respira dins un gran pilot, a tota velocitat i ocupant els dos carrils d’una carretera oberta al tràfic. No vaig disfrutar de l’experiència.
A Rocafort en canvi vaig voler surtir tranquil; al primer tram em va passar tothom i en arribar a Montblanc em veia en les darreres posicions d’un paquet enorme. Vaig presentir el desastre: arribaria l’últim , la única cosa que em tinc prohibida a mi mateix. Així que abans d’iniciar el 1er port vaig esforçar-me en avançar posicions fins arribar a l’alçada de l’Oscar, a meitat del pilot. Vam atrapar un grup on anava en Guillermo, vam pujar tots tres junts. A la baixada em vaig quedar tallat d’en Guillermo (cosa normal) i l’Oscar es va quedar tallat de mi (cosa rara). Al pla veia de lluny el grup d’en Guillermo i vaig aconseguir atrapar-los després d’un important esforç amb un únic company que em relebava.
La segona pujada em vaig mantenir al grup, peró en el primer tram de descens els vaig perdre definitivament. Com sempre, quan em quedo sòl, vaig esperar el següent grup.
La segona part de la marxa va ser relativament tranquila, sense excessos.
La veritat és que a les marxes d’aquí no m’hi trobo, no sé com plantejar-les. Veig massa risc dins el pilot inicial i a les baixades, però si vas prudent et trobes en grups de menor nivell que no tiren prou al pla. Per mi no hi ha com les sortides de Club: tenen tot allò que jo necessito: "provocadors" (amb carinyo) que et motiven, disputa als ports, reagrupament a dalt, canya al pla, tranquilitat a les baixades i paradetes per repostar i buidar.
Els Routiers som lo millor del món.
Joan Camps
2 comentarios:
Joan, no les des muchas vueltas al tema de como organizarte en la marcha, ya que aunque tengas mucha experiencia en moverte dentro de un peloton la tensión que se vive es mucha, hay continuos frenazos y acelerones, te tocas con los manillares de otros participantes y a veces se pasa miedo. No creo que a nadie le guste, y que disfrute en esa situación, mira las caidas que se producen en el Tour. Pero si tu objetivo es ir en un grupo bueno es el precio que tienes que pagar. una vez que empieza el puerto la seleccion se hace sola y cuanto mas adelante estes en el caso de irte descolgando o atrasarte en las bajadas siempre encotraras gente detras tuyo que luego tire del carro.
En cuanto a las salidas del club, no se pueden comparar, porque despues de una subida,las bajadas se hacen poco a poco y en un punto u otro nos rehagrupamos. De lo contrario seria igual que una marcha pero con menos gente.
Algo muy distinto es participar en una clasica Belga donde no hay ni tiempo ni controles, y tu unico objetivo es superar la prueba, la sensacion es totamente diferente y muy placentera.
Si te sirve de consuelo yo tambien paso miedo y tension pero si quiero hacer un buen tiempo no me queda de otra.
estoy cansado de ver sufrir a la gente por la tele(peliculas,series,telediario,concursos)
por eso voy a las marchas...,para verlos sufrir en persona...,es lo que mayor placer me causa.Esos jadeos,rojeces y venas hinchadas...y hago todo lo posible para causarles mas dolor, sobre todo subiendo,y ver el miedo al riesgo en sus caras..., eso ya me estremece de placer..
una vez, jan ulrich llevaba una camiseta en una entrevista que decia: NO RISK,NO FUN
kime.t
Publicar un comentario